17.3.20

CONFINAMENT OPTIMISTA














Avui al barri tant sols sonava el so del meu saxo,
amb notes tristes, amb corxeres i fuses equivocades.
Sovint, el lladruc dels gossos em demanaven manyagues,
i la Sue Ellen, maldava, astuta per reposar a les meves cames.
No he trobat cap sèrie avui que em fes el pes per distreure’m
i he retornat al saxo, i sense voler, de manera aleatòria i màgica
m’han sortit les notes del “Always look on the bright side of life”
i he de reconèixer, que tots els músculs de la cara s’han relaxat
i han esclatat en una muda, per no destorbar el silenci del barri, rialla.

16.3.20

VIRUS


Avui, he passejat els gossos
estan molt contents amb això del virus.
He comprat el pa, avui ja no hi havia cues,
he fotografiat roselles, margarides, romanís,
he vist com el cel s’enfosquia, i he escrit,
he vist com queien quatre gotes contades
i he seguit escrivint, el que em venia de gust.
El silenci que envaeix el meu barri cada dia
s’ha estés pel poble, la comarca, el país.
El virus ens ha fet recloure els pensaments,
les idees, les esperances, l’empatia,
tots i cada un dels gests maldestres
tot i cada un dels gests solidaris
Tot i cada un dels gests...Ens enfonsem....
Segueixo escrivint, tot i saber del cert
que poc importa a ningú el que jo escric.

15.3.20

ÀNGELS


Tinc molts amics, que ja no hi són,
però amb els qui de tant en tant
i sense que serveixi de precedent
em trobo a conveniència meva.
Quan tinc ganes d’emocionar-me
quedo una estona amb l’Ovidi
i riem i recitem i rondinem plegats.
Quan només tinc ganes de riure
parlo una estona amb en Rubianes
i en un plis plas, em canvia l’humor,
o si està ocupat amb alguna cubana,
aleshores tiro ma sense dubte d’en Gila,
i ens posem la camisa vermella i riem.
Si penso que he fet una bona poesia,
busco l’Estellés, i m’arronso i escolto,
tant sols escolto i em nodreixo d’ell.
Si prefereixo el futbol, parlo amb en Jep,
que també em comenta coses de l’Ovidi,
i repassem aquest desastre de l’Unió.
Això si, si tant sols desitjo passejar,
camino tranquil pel bosc amb l’Akela,
jugo amb ella, l’abraço, la petonejo...
No sabeu com encara trobo a faltar la gossa...
I si algun dia necessito un bon consell,
digueu-me pesat, però tiro ma de l’avi.
Tinc molts amics voltant sobre el meu cap
com àngels vigies, com estels brillants....

13.3.20

PANDÈMIA


Si m’heu de confinar
confineu-me als seus braços,
a l’escalfor del seu llit,
a recer del seu somriure.
O en tot cas, si cal confinar-me
que sigui sota els arbres
prop dels seus conreus
arran d’oliveres i xiprers.
I si encara puc escollir
confineu-me al costat
dels seus lladrucs i esbufecs,
de les seves corredisses i baves,
amb la mà plena de confits.
Però si tot i així, m’heu de confinar,
escullo les vistes de la neu,
les margarides blanques i grogues,
les roselles roges i  valentes,
tot batut per la meravellosa tramuntana

12.3.20

BANYOLES -Foto de Marta Vergés-


Com sorgint d’un somni marí
les barques es mouen pausadament
sobre el mirall cristalí de l’estany.
Bull al seu darrera, l’alè dels Déus
davant la vista de l’ànec badoc
que bramula les seves ales humides
creant ones circulars i efímeres.
Al fons la muntanya ho acarona tot,
mentre el sol es desensopeix
i insinua que li fa molta mandra
sortir aquest matí a trencar amb llum
aquest instant màgic en que els Déus
s’apoderen del paisatge, les aigües,
les muntanyes, els ànecs i les barques
que dansen tranquil·les sobre l’aigua.

LA PRIMAVERA


No se si tornarà l’hivern
però els cirerers han omplert de blanc
totes les branques mig mutilades
per una estació que ha estat benigne,
i la maria lluisa ha florit poc a poc,
ja se sap que és pacient i olorosa.
També la menta ha tret el cap
i aquelles flors blanques boniques
i sense nom, que tant agraden a en Paco.
L’ametller recent adoptat també reneix
de la seva fusta freda i despullada,
i la mimosa grogueja ufanosa
cridant amb el seu color la llibertat.
Les abelles afinen les notes del seu brunzit
per sobre les flors liles de romaní,
i el roser, amenaça vital, les primeres roses.
Torna la primavera esclatant a casa,
molt més real que al Corte Inglés.
La vida, bella, bonica, captivadora
altra cop, per davant del Capitalisme.

MASCARETA


M’he posat la mascareta
per aïllar-me del virus de la ràbia,
per fugir de l’epidèmia masclista,
per protegir-me de la xacra feixista.
I si de passada m’aïllo d’altres malalties, millor.
La pandèmia xenofòbica.
La displicència a la homofòbia.
La propensió al consumisme.
La justificació del capitalisme.
El tanmefotisme ecològic.
La normalització de l’ultradreta.
La impunitat de la corona....

M’he posat la mascareta
tot i que crec que el coronavirus
és la més lleu de les nostres malalties.

4.3.20

LLADRUCS



Ara que tot, poc a poc es descompon
potser caldria que tornéssim als orígens.
Aquells instants en que tots érem autèntics,
valents, esperançats o simplement covards,
dignament esperançats i dignament covards.
Aquells instants en que la llum, era tant lluny,
i que vegetàvem per corriols esmaperduts
i no calia que ens miréssim uns als altres als ulls
perquè tant sols eren miratges sense vida.

Sembla que enyorem ara aquella vida còmode,
aquell restar tranquil·lament lligats a un pal
amb l’olla de menjar bullent i el bol d’aigua,
i aquell deixar anar quatre lladrucs desesperats
quan alguna tènue injustícia ens revoltava.

Com som...Hem tingut la lluna a tocar dels dits
i seguim preferint la fastigosa veu de l’amo...

3.3.20

944



He fet recompte de les meves poesies
en tinc 944 i m’adono que no he dit res.
Tant sols he usat paraules suades que suren,
paraules estèrils que serveixen de poc,
paraules prostituïdes que amaguen angoixes,
paraules profundes que amaguen mancances,
paraules de merda que no duen enlloc.
Paraules  en definitiva que usa tothom.
Els poetes no inventen res, tant sols repeteixen.
I ara a pensar la 945, per a seguir l’estultícia...

2.3.20

LESBOS -Arran d'una agressió en grup-



Quan els teus punys covards
colpegen la misèria, jo t’odio.
Quan a puntades de peu
agredeixes la indefensió, t’odio.
Odio cada nano gram d’oxígen
que et permet seguir vivint.
Odio cada paraula fastigosa
que escup la teva boca repugnant,
cada caputxa negra que amaga
la teva vida intolerant i racista.
Odio la teva suposada valentia
quan tant sols saps agredir en ramat.
Odio la pàtria que reivindiques,
la raça de la que se suposa que ets,
les teves “raons” sense cap raó.
T’odio quan agredeixes l’immigrant,
t’odio quan agredeixes a qui l’ajuda,
quan t’ampares en la teva policia,
quan et refugies en la teva puta Europa,
que tanca els ulls i menja canapès.
Tant sols ets merda. Una puta merda
T’odio feixista de merda.

1.3.20

MENTRE COLLIA FLORS



Mentre collia flors
i acaronava els arbres
de l’hort de l’avi,
li venien al coll paraules.
Paraules que no sabia
on i com podia col·locar,
Paraules d’agraïment
mots de nostàlgies
que aquell vaixell de vida,
li havia anat regalant.
Mentre collia flors
i amanyagava arbres
somniava fer aquella poesia,
que ella creia que tocava,
que el seu sentiment adolorit
entre batecs li demanava.
Una urgència vital,
un voler eixugar llàgrimes,
un parar el desassossec
que li inundava el cor.
Simplement, transformar
aquella aigua salada
que li corria galtes avall,
en mots, no era demanar massa.
Mentre collia flors
i acaronava el romaní de l’avi,
li va pujar al nas, l’olor de vida
ara que ell, ja no hi era.
No hi era?. Hi seria per sempre
encara que els mots entremaliats
es resistien i es negaven a aparèixer.

27.2.20

TERESA


No es podia dir res més
del que va dir el mestre,
però en posar-li cara
se’m va remoure el seu món.
Vestida d’uniforme somreia,
amb tota l’esperança intacta,
d’aquell temps republicà.
Certament no es podia fer res més,
que aquell homenatge del mestre,
però ara, en veure la llum dels seus ulls,
aquell somriure jove i rebel
se m’han escapat els dits
farts de plorar l’absència
farts d’enyorar  la dignitat
farts de maleir totes i cada una
de les bombes mesquines
de sers mesquins i fastigosos,
aquelles bombes que la van fer embogir,
aquells terribles temps de guerra,
de barbàrie i de feixisme.
Avui, descansa fora la fossa
on ells la van castigar en mort.
Ara descansa prop del barranc dels cincs,
allí on jau el mestre que la va descriure.
Avui he entès el per què
no es podia dir res més
del que va dir el mestre...
Tant sols un t’estimo, t’estime, t’estim Teresa.

26.2.20

MEN IN BLACK


Per res del món
miraria aquella llumeta que fa oblidar.
Voldria en canvi
recordar tots i cada un dels teus segons.
Seure al meu sofà
i rebobinar totes les nostres vivències.
Encendre junts
aquella llar de foc que ens vitalitza.
Contemplar embadalits
com cap dels records es crema entre la llenya.
Comprovar feliços
que tot resta allí per a tota eternitat.

Que el món és ple d’extraterrestres.
Que ens vigilen i controlen
mentre ens venen i proclamen llibertat.
Que tot ho fan, diuen,  per nosaltres
i tot en el fons, a benefici tant sols d’ells...

Per res del món
miraria la llumeta de l’oblit,
és tant sols una il·lusió més
dels maleïts homes de negre.

22.2.20

EL MÉS TONTO DE LA COLLA




Havia provat tots els instruments.
Li agradava molt la música.
I va provar els instruments
de la banda del seu poble.
La guitarra tenia massa cordes,
massa acords, massa arpegis.
El violí li produïa tendinitis a l’espatlla,
amb el seu moviment de nyigo nyigo.
L’harmònica impossible, pels braquets,
el saxo i clarinet, massa tecles,
la viola de gamba impossible,
de petit li van detectar al·lèrgia al marisc.
El triangle estava renyit amb la seva masculinitat.
La gralla, massa estrident i menysvalorada.
L’arpa, no li cabia a l’ascensor de casa,
el fiscorn...que cony és un fiscorn?.
La mandolina, era una eina massa fina,
i la txalaparta, no hi havia prou arbres al barri...

I un dia, pres de la ira...
va agafar una massa...
i va colpejar amb traça...
un bombo que hi havia a l’eixida...
Aleshores, el més tonto de la colla,
va descobrir que aquella espècie d’olla
era sense dubtar-ho la seva Ítaca
i des d’aleshores colpeja
cada cop que s’enrrecorda
aquell instrument sense cordes
sense fineses ni arpegis,
sense tecles ni agents al·lèrgics
I ara és feliç
com diria aquell fi de conte
com un anís,
el més tonto de la colla.

19.2.20

PAS DE ZEBRA


Avui, amb la pressa dels dies,
la feina, els nervis, els objectius,
el trànsit, els eterns mals de cap,
veia que el dia se m’esmunyia
d’una manera cruel i repetitiva.
M’he aturat en un pas de zebra
per deixar passar un home gran
i un gos més gran que ell...
Caminava amb una canya
recent tallada del canyar del costat
per no perdre peu, i aferrar-se al mon.
Travessava el pas de zebra poc a poc
sense pressa, tranquil·lament.
M’ha mirat, ha alçat un poc la mà
per agraïr-me que m’hagués aturat,
que hagués aturat tot el meu món
de nervis, de feina, de mals de cap.
M’ha mirat com dient-me:
“t’estas perdent tantes coses, noi...”
He quedat abduït pel seu fruir
per la seva immensa tranquil·litat,
pel seu pas apuntalat de canya
però pausat i completament seré.
La botzina del cotxe del darrera
ha despertat el meu estat zen,
i he deixat còrrer les hores que quedaven
lentes com una caiguda de fulles de tardor

14.2.20

LA INFERMERA

Després d’omplir-me la nevera de les analítiques
de sang, d’esputs, d’orines, de femta i altres líquids insospitats,
la infermera, bonica com és, em va mirar tota seductora
amb el seu posat angelical i els seus ulls marrons de princesa
i em va dir: Mira què m’han regalat. Saps que és? un atrapa somnis.
I jo, poc donat a romanticismes, li vaig dir: No sé...un insecticida?
Ella em va mirar incrèdula, i segur que va pensar: Quin cretí...
I em va ensenyar un objecte ple de plomes blanques
i em va dir: Això aquest objecte tant bell és un atrapa somnis...
I jo vaig pensar “no me jodas Patxi”... I així es va trencar tota la màgia
d’aquell matí bonic, entre caques, esputs, orins i d’altres líquids insospitats
i una infermera bonica, que atrapa els somnis de ves a saber quí
i que no necessita per a fer-ho de cap aparell espantós i plumífer,
per molt que algún pacient li digui amb grolleria que li fa falta....més sexe.

9.2.20

MARIA ROSA

No recordo que la mare m’hagi dit mai que m’estima.
De fet la mare no necessita dir-me que m’estima.
Ni tant sols necessito jo que m’ho digui, simplement ho sé.
Avui m’explicava com va conèixer el pare,
va aparèixer a l’Orquidia, sense saber perquè i em va mirar,
jo el vaig mirar i vaig pensar simplement: “és guapo”
Tot simple, tot elemental, tot alegre i senzill.
Segueixo pensant i no recordo cap moment
on la mare em digues que m’estimava. No calia.
Avui, en marxar de casa, després de despullar-se,
després de mostrar tota la seva infantesa,
cruel, prenyada de sobresalts, de penúries i alegries,
m’ha abraçat com només ella ho sap fer
amb el seu cos menut i atropellat pels anys,
després d’haver xerrat durant més d’una hora,
després d’haver-nos  capbussat pels seus records,
d’haver parlat de presons i repúbliques perdudes,
de bombes, anarquistes bojos i franquistes vomitius,
de rialles desfermades i sentits de l’humor rubianescos,
m’ha abraçat com feia temps no m’abraçava
i he notat tota la seva joventut emergint pels porus,
tota la seva  angoixa d’aquells temps terribles,
tota la seva energia jove malbaratada per les guerres,
tot el seu amor incondicional a la gent bona
l’àvi, l’avia, els germans i amics del barri,
tota la seva manca d’aprenentatge elemental,
d’una escola quasi bé inexistent i ridícula...
M’ha abraçat, i he sentit en aquella abraçada
que no parava de dir-me que m’estimava,
que no calia dir-ho, que el que calia era sentir-ho.
M’ha abraçat, i m’ha deixat impregnats
tota la seva vida i tots els seus valors.
Aleshores, m’ha parlat de l’àvi...l’Avi....

31.1.20

eGo


eGo
sÓc el ceNTre de tOt.
EsCRic i fAIg raJar parAUles,
-qUè dIc ParAUles...SenTÈNcies-,
soBre un paPer paRit d’uNs arBRes
plaNtats pEr a sEr beNEïts pELs mEUs mOTs.
SÓc  un Déu, i taMbé, un dEu.
EsCric.....POESÍA!!!!  sÓc poEta!!!
I reCIto, tANt sOLs on saBen aprECiar
el mEu aRt súBLim, peRQuè senYors
sÓc suBLim.
QUAn reCIto, deMAno silÈnci,
peRQuè, sÓc i em seNto el ceNTre
de la creAció,  el pUTo aMo.
I m’escOlto, i m’escOlto i m’escOlto,
m’aUto acaRIcío, en un onaNIsme
seNse fi ni modÉstia ni meSUra.
SÓc poEta, sÓc el ceNtre...
SORt teNiu de mi, i la mEVa saVIesa...

29.1.20

EL BARRI


La vella ràdio sonant amb la rumba inacabable,
les guitarres gitanes transportant-me lluny,
recordant-me els racons feliços del barri
d’una infantesa dual i meravellosa, plena de jocs
i sempre de cara a la gent més humil i obrera,
dels que han perdut  totes les seves guerres,
les que escupen morts, les que fabriquen misèries.
El barri que mai guanya votacions, ni referèndums,
el de les pintades, de falç, martells i estrelles.
El barri, la infantesa, el joc, les derrotes, la vida,
les cadires  a la plaça, plenes de “palmes”
i veus estripades que canten el “borrriquito com tu”.
El silenci d’aquell dos de març on les pedres ploren
i en Salvador acluca el cap assegut i lligat a la cadira,
i del silenci sorgeixen campanes que toquen a difunts.
La vella ràdio segueix sonant mentre els veïns
guarneixen racons del carrer, amb draps i coloraines
i els més vells recorden els bombardeigs des del port,
i corrien a amagar-se als refugis, ara visitats per les escoles.
Aquell barri que es vesteix de patiments i pells de gallina,
i que ara  et decep amb tota la laca, el perfum i la gomina.

He passejat pel barri, racons infantils enyorats
i he seguit buscant en cada cantonada l’avi.
Aquell que se’n reia de mi quan en Tom, el gos
em perseguia tant sols per jugar i mossegar-me el cul,
em feia pànic aquell gos preciós i enjogassat,
i em pujava  a la figuera , sabent que no m’agraden les figues.
Com lluitava per fer-me perdre pors absurdes i inútils
i per fruir també d’allò que mai no m’havia agradat...
Segueixo buscant la silueta de l’avi, i el seu somrís,
el seu barret, les seves pigues, els seus ulls clucs quan reia....

26.1.20

PERÒ...


Mentre xutava aquella pilota “de reglament”,
completament desinflada cap a l’arc de la plaça
on hi havia l’amic, company de jocs i entremaliadures,
fent de porter , desganat i amb ganes de canviar el rol,
aquella pilota demacrada amb el seu soroll de “ploff”,
que malauradament va tocar al pal figurat i va quedar morta,
va sentir com algú comentava “els hi donen tot, tot”
“els paguen el menjador escolar” “els regalen la salut”
“llencen en un contenidor els aliments que els regalen”,
“només delinqueixen, venen drogues, armes i ves a saber”
“ fan dejú i falten a la feina”, “es reuneixen en mesquites a resar”
“fan pudor i mai, mai,  mai, s’acostumaran a les nostres tradicions”
“les nostres tradicions que són les bones” “el nostre déu que és el bo”
“Jo no sóc racista, però....no sóc racista, però, però, però...”
“les nostres, les nostres, la nostra, el nostre...”
Al cap li repicava el “ploff” de la pilota, el “però”, el “nostre”.

Va aixecar el cap, va mirar la taula d’on sortia la conversa,
va imaginar dues dones, amb un bigotet curt sobre el llavi.
Dos homes, amb uniforme i medalles plenes de creus estranyes.
En realitat, vestien Zara, bershka, i Massimo Dutti.

Dels “nostres”,” però....”  “els hi donen...” “TOT....”

I es va cagar en tots els Déus.

14.1.20

REESCRIC


He subratllat cada paràgraf plaent
d’aquella poesia que semblava no tenir fi.
No he sabut trobar uns mots més adients,
ni refer cap dels versos que de manera maldestre
anaven sorgint dels dits i de l’enteniment.
Tot era borrós, desenfocat i massa previsible.
He estripat mil cops els papers que anava omplint
de frases superflues i imatges simplistes
i no he aconseguit en aquesta llarga estona
descriure ni un sol gram del teu fascinant somris.
Retorno a les lletres, tossut  a explorar el full buit
a tentines, com l’infant al mugró que l’alleta.

3.1.20

AIGUA


Com el plor dels Déus,
com la baba d’un drac,
com una aigua de part,
com orina d’àngels,
com llàgrimes de refugiat,
com el mar que els engoleix,
com pluja de primavera,
com xàfecs de tardor,
com líquid de vida,
com un afluent de la terra,
com rius d’emocions,
com els banys dels infants,
com la tomba dels víkings,
com el joc dels raiers,
com tempesta d’estiu,
com rosada d’hivern...

M’ha envait l’aigua
mentre nu, et somiava

EL NOSTRE RACÓ


La solitud, ho ha cobert tot de fulles.
Els vells bancs on ens besàvem, son buits,
la tardor els ha amarat d’humitats i oblit,
i la font on xerricàvem raja alegre i sorollosa
per aquesta estació on la pluja ha fet estralls.
El nostre racó, on ens aixoplugàvem del sol,
ara és ple de molsa verda i ocres clars,
i els arbres es despullen sensual i lentament
com aquells amants que no tenen cap pressa.
Algun dia tornaré a aquell racó a repensar-te,
a tornar a fruir apassionadament dels teus petons,
encara que tu hagis marxat, la teva imatge
romandrà per sempre més al nostre racó.

2.1.20

BRUIXOLA -Foto d'Agnés "ses noves"


Hi havia tants nords
que varem perdre de vista el sud,
tantes orientacions
que ens vam desorientar.
Tants, que el sol no sabia per on sortir,
i la lluna viatjava a les palpentes.
Hi havia tantes indicacions en aquella vitrina
que en fer la foto de manera aleatòria,
no hi havia manera d’enquadrar-la...


27.12.19

LA CORBA


Deixa’m sentir la teva pell en una abraçada,
qui sap si serà potser la darrera vegada,
ja se sap, la vida depen moltes vegades
d’aquell petit segon, d’una mala decisió,
o d’un instant fugaç maldestre i equivocat.
Ja se sap “ara hi som, ara no hi som” diuen els vells...
Abraça’m i fes-ho amb força, sense dubtes,
que noti cada centímetre de la teva pell,
potser seré també el teu últim record,
ja se sap, la vida insòlita,  puta i enjogassada
que ens porta sense voler a aquell segon
aquell instant tràgic en que tot es torna fosc.
Abraça’m, impregnam de pau per fer el traç encertat
a qualsevol corba, o recta, mal dissenyada.

20.12.19

FULLES


Camino pel camí costerut
que m’allunya de casa
i al meu costat corren fulles
embogides, seguint l’asfalt
entre camp i camp, avui fa vent,
molt de vent, massa vent  i amb ell
tot s’allunya, una mica més
i aquell bri d’esperança efimer,
d’una senténcia, contrasentència,
sembla que poc a poc quedarà com tot
en el no res, en el buit més opac.
Seguim, sota un jou que viu
en una inòpia, en la venjança,
en l’odi més visceral possible,
aquell que no entén de raons,
que no entén de drets ni llibertats.
Segueixen corrent les fulles
i jo els voldria a tots, tant lliures com elles.
Avui fa vent, molt de vent
i les presons segueixen tancades,
segueixen plenes de gent innocent

2.12.19

HI HA DILLUNS QUE NO PODEN SER -Per la Gemma-


Hi ha dilluns, que no poden ser,
aquells dilluns en que el gall
s’oblida del sol, i la llum, i no canta,
o simplement li ha fet mandra.
Que la infermera no troba
aquella vena petitona del nen que plora
i ha de punxar i punxar amb dol.
Que l'escombriaire  no vol escombrar,
perquè és tardor i hi ha massa fulles,
i fa fred i tot és molt cansat i farregós.
Hi ha dilluns que no poden ser,
que sona el despertador i no et ve de gust
ni llevar-te ni rentar-te la cara i les dents,
ni tant sols quedar-te a dormir al llit calent,
que no tens ganes de veure ningú
i que ningú et vegi, ni et parli, ni et miri.
Hi ha dilluns en que ni la persona que et fa riure
t’arrenca un miserable i trist somriure,
i et pesen els peus, l’esperit i l’ànima,
que rebots tot el que trobes al mig
sense compassió i molt menys justícia.
Hi ha dilluns que queden massa lluny de tot,
que a la fleca el pa que et venen és congelat,
que esmorzes qualsevol cosa, per anar passant,
Hi ha dilluns, que no poden ser
i que queden massa allunyats del proper partit del Barça.

20.11.19

AUSWICH 8 -Aquella milionèsima part-


Unes quantes pedres, definien la sort.
La sort de fugir de l’infern, de volar...
unes poques bales, al cap, al torax,
eren la fi fàcil, ràpida i definitiva...

Què en sabem nosaltres de l’infern?
Que en sabem nosaltres de l’horror?
de la fam, de la por, del fred, de la desesperança?
Què en sabem nosaltres del nazisme
que ens posem a la boca amb tanta facilitat?
Res.
Divaguem i divaguem des de un sofà d’ikea,
i ens atrevim a posar mots a unes imatges,
a unes escenes terriblement cruels
que sols podem intuir en una milionèsima part.
Que en saben els jueus d’ara, el que van patir ells?
Tractarien els altres de la manera que els tracten
si tant sols haguessin patit aquella milionèsima part d’horror?
Què en sabem de l’infern, nosaltres que vivim pendents d’Amazon?

He estat davant els forns crematoris
aquells que tots fotografiàvem
i cap de nosaltres ha pogut capir
aquella milionèsima part d’infern
que representaven....
Tots estàvem aclaparats, silents, trists...
I pensàvem...Com pot un ser humà fer axiò a un altre,
però no érem capaços d’imaginar l’infern...


I els joves?, aquells que alcen el braç
que s’atreveixen a cridar  Sieg heil,
què en saben ells de l’infern?
què collons saben ells de l’infern?
Què collons sabem ningú, d’aquell infern!!!





AUSWICH 7


He vist una cara semblant al bar del poble.
Un jove prenent una voll damm fresqueta.
Me l’he mirat, he recordat que em recordava a algú.
Ha pagat després de riure, i ha marxat en el seu cotxe gris.
He seguit pensatiu remenant el sucre del meu cafè...
Aleshores com un flash, m’ha vingut la imatge de l’horror.
En Julian, aquella fotografia del noi 9180 d’ulls preciosos
que quasi segur es van apagar darrera la tapa del forn.
Aquells ulls vius que no havien viscut res de res
i que una puta esvàstica els va privar de vida i plaers.
Aquella mirada llunyana del que ho te tot per davant,
i davant, un miserable mur impossible de saltar.
La seva mirada, com la del noi del bar, ens segueix interrogant,
i pregunta a totes les fotografies que es reflecteixin davant,
“què coi hem fet, per ser aquí?”

AUSWICH 6


No dormirem
tant sols aclucarem els ulls.
Ens arraulirem els uns contra els altres,
per arrabassar-nos el fred dels ossos,
per sentir, ni que sigui un instant
el cos tremolós del company de claveguera.
No dormirem
per no somniar que tot és un malson
que no som en un infern creat per humans,
que som en una habitació luxosa del Ritz
i que a baix de la gran escala ens espera un Déu
que ens farà l’esmorzar amb un somriure als llavis.
No dormirem,
perquè això seria donar-los plaer,
perquè estem prop de la mort
i volem assaborir una venjança
que sabem que no arribarà mai.
Demà, potser amb son i derrotats,
ens acostarem al filat elèctric
i ens hi penjarem, per escalfar-nos.
Demà potser sortirà, també tremolós
un sol que no escalfarà gens,
el darrer sol de les nostres vides.

AUSWICH 5



Fixo la meva mirada en els teus ulls,
hi veig tant sols tristesa i desencís,
hores i hores de plors pel perdut,
per l’enyor, pel temps irrecuperable,
per la fe nul·la  en el ser humà.
Fixo la meva mirada en els teus llavis,
abatuts, rendits, completament muts,
en la barbeta, apunt de tremolar,
en el cabell frondós i retallat...
Fixo la meva mirada en la teva fotografia
i renego de la meva espècie.

19.11.19

IRREAL


Al matí
quan al·lè forma núvols glaçats,
i la lluna tant sols es desensopeix,
surto a veure com dansen els xiprers
empesos per la tramuntana gelada,
i mentre sento les mastegades dels gossos
apurant les darreres boles de pinso,
penso com en Llach, que seria feliç
si puc tancar els meus ulls aquí.
I escruto el meu voltant com un escenari,
com un decorat preciós, aliè a tot plegat,
a la feina, a la ràdio, a aquests país que ens odia,
i que ha fet que també nosaltres l’odiem.
Aliè als cotxes i les motos, a la ràbia,
a aquella puta ràbia que et fa funcionar,
fins a l’hora de les teves boles de pinso,
i de tornar a tancar els ulls a la cambra,
i somniar en aquell instant matiner,
en que es torna a obrir el preciós teatre
minso, escadusser, i sobretot irreal.
Irreal?

17.11.19

ÀGORA



Volia seguir sempre dins seu,
envaint cada racó del seu ser,
en una relació quasi claustrofòbica.
Vivia però amb la por terrible
de patir una opressora agorafòbia.
Tot i així, volia viure sempre dins seu,
esdevenir una part d’ella mateixa.

10.11.19

AVI



Avi
avui han tornat les banderes,
han tornat aquells tancs
que feien trontollar les llambordes,
d’aquella ciutat amable i pacífica.
Han tornat els cants de victòria,
d’aquelles victòries que et van empresonar.
Han tornat els assassins de Lorca,
els qui van afusellar en Companys,.
Hi ha tornat com va venir Hitler
amb unes paraRetes de vot,
amb un sistema en el que no creuen
i que els dona al•lé, vida, i drets
que si manen, no dubtaran a treure’t.
Avi, els han votat els pobres, els pobres...
Han tornat amb les boques plenes de llibertat,
una llibertat en la que tampoc creuen
i que prostitueixen a cada pas.
Han tornat masculinament rebels,
homofòbicament alçats
violentament malèfics
i ens han glaçat el somris.
Han tornat i ens odien,
Avi, en el meu poble, molts els han votat..
Compren el pa on jo el compro,
beuen al bar on jo bec
respiren l’aire que jo respiro
i quan plou, ens mullem igual
i ens odien. Ens odien, ens odien.
Avi
avui han tornat els qui tu vas combatre,
els seus fills, els seus nets,
transformats com per art de màgia
en uns sers horribles i en blanc i negre,
han tornat amb els seus himnes
les seves banderes, les seves cabres,
i crec que han tornat per quedar-se.
Ha marxat la mòmia, i han quedat els espectres.
Avi, tinc por

2.11.19

CONTENIDORS


Cremen les ciutats, i cremen poc
i cauen una a una aquelles llibertats
que creiem sòlides i indestructubles.
I de sobte la gent es creu més lliure sense ser-ho.
Cremen els contenidors i pel meu gust cremen poc,
contenidors on hem deixat una a una les nostres il·lusions
les nostres paraules, els nostres gests,  els nostres drets,
contenidors que ja no contenen runes deixalles ni papers,
només llàgrimes, cremen les llàgrimes vessades ,
on s’és vist que cremi el líquid? on s’és vist que cremin llàgrimes?
On s’és vist que la gent segui tranquil·lament al portal
mentre contempla com li roben la vida a cullerades?
Cremen les ciutats, i cremen poc....

1.11.19

AL TEU COSTAT



Seré al teu costat
si et fa por la pau armada,
si no poses portes a cap llibertat,
també seré al teu costat.
Si guardes totes les llàgrimes
per ploure-les quan cal de veres,
si et fan mal les injustícies
també em tindràs al teu costat.
Si el camí que prens és a l’esquerra,
si estimes bojament el teu cos i el defenses,
seré sense pensar-ho al teu costat.
Si no negocies cap dret, cap lleialtat
si no et fa por la confrontació
quan sense pudor t’atropellen,
seré fidel al teu costat.
Seré sens dubte al teu costat
mentre t’envolti i et violi la indignitat.

29.10.19

MENTIDA


Sabeu què m’han dit?
Que tot és mentida,
l’amor, els somnis,
l’avui i el demà,
L’amistat i tot, tot.
La vida que passa
els instants que queden,
la música, els versos,
la nit i els besos,
les paraules i converses,
el sol i la lluna, la foscor,
la foscor, la foscor, la foscor...
I també la claror i la llum.
Tot és una gran mentida,
el benestar i la pobresa,
la lluita i la independència,
les banderes, els himnes,
la constitució i les lleis,
els e   qui   dis   tants,
la rancúnia i la pau,
les armes i els braços alçats,
i altra vegada la foscor,
i el canvi d’hora, i el temps,
el temps de les hores
i el meteorològic.
Tot una gran, enorme mentida.
I tot el que he escrit,
a l’escrit i als escrits,
els sentiments amagats,
els moments amargants,
i també els més dolços
i com no, els excitants.
Tots, mentida podrida.
Em desfaig com sucret.
Ja res val la pena. Tot mentida.

27.10.19

RETORNAR


Vull retornar a la calma uns instants
i perdre’m en una imatge bonica,
uns ulls, un arbre, una posta de sol.
Tornar a sentir bategar el meu cor
d’una manera sincopada i tranquila,
i escoltar el vent, o les onades del mar.
Vull sentir el panteix del gos passejant,
i el ronc del gat quan l’amanyago.
Estic molt cansat de violència i uniformes,
de garrots, de foc i de sentències,
de barrots, d’imposicions i d’injustícies.
Vull retornar a la calma uns instants
per agafar aire, i retornar a la batalla.

22.10.19

EXHUMACIÓ


Marxaran els ossos
i perdurarà l’esperit,
com un mal averany.
I més d’un farà de Pilatos
rentant-se les mans
i alçant el puny, sense pudor
i es creurà el més just,
el més just d’entre els justs,
el més complidor dels complidors...
I demà, tot seguirà igual
amb el fantasma planant
sobre cada idea preconcebuda,
prejutjada i post executada,
i seguirem sent uns merdes
d’entre els més merdes de tots,
i lluirim camises noves
plenes de llànties i llepets,
amb corbates de caixmir
tant espantoses que ningú
ningú, ningú ens saludarà.
I creurem en la injusta justícia
en la llei totalment deslleial,
executant la llibertat a cada passa
i el fantasma, l’esperit, seguirà rient
i nugant més fort, allò que va deixar ben nugat.

21.10.19

TARDOR ALTRA VEGADA





Pluja de fulles
grogues,
taronges,
ocres,
vermelles,
verdoses...
La tardor se’ns està pixant a sobre

EXISTEIXO



Existeixo,
i en tant que existeixo,
menjo,
cago,
dormo,
matino,
treballo,
respiro,
descanso,
crido,
parlo,
badallo,
pixo,
corro,
camino,
faig l’amor,
desfaig l’amor,
m’espanto,
ploro, ric i canto...
I protesto, si, protesto
en tant que existeixo, protesto.
Puc deixar de fer moltes coses,
però el dia que deixi de protestar,
deixaré d’existir.

CAGADA -Fet quasi verídic-


Un ocell ha picotejat  unes restes de falafel
que un turista ha llençat davant la barbacana de Crakòvia.
Minuts més tard a l’altra punta de la ciutat
una noia rossa, plora desconsolada tocant-se el cabell
que li fa olor a menjar turc descompost....

AUSWICH 4 -El tren-


Les vies del tren
separen la por, de la desesperació,
la incertesa de la fi més dramàtica,
la humanitat de la més fosca barbàrie.
La vida, de la mort.
Les vies del tren no tenen destí.

AUSWICH 3 -Maletes-


Dins de cada maleta
RES.
La solitud completa.
Somnis,
demàs,
il·lusions,
esperances,
terror,
por, molta por.
I al llom, un nom i una data...
Dins de cada maleta
ossos imaginaris
vides sense vida,
viatges enganyats
viatges sense destí,
viatges abruptament inacabats.
Dins de cada maleta
la por més inhumana,
i un nom, i una data...



AUSWICH 2 -Sabates-


Milers de sabates orfes
esperen peus que mai no tornaran.
Sabates desaparellades
apilonades com en un mercat miserable.
Milers de sabates sense vida,
davant un vidre que els hi impedeix
fugir corrents de la barbàrie.

AUSWICH 1


I no obstant
la vida retorna als llocs
on la mort ha estat regnant,
i sols queden els filats
on l’electricitat ha deixat de còrrer.
la vida però reté en la memòria
cada escaramussa, cada violació
cada brot de repugnant violència,
i no obstant
altres potencials assassins
segueixen alçant el braç
segueixen festejant la mort,
segueixen negant evidències,
segueixen celebrant genocidis,
com si la història es pogués violar,
com si els morts, les tortures i la por
es poguessin esborrar sobtadament.
Com si la mort i l’odi, fossin formes de vida...

13.10.19

MINÚSCUL


Em sento simplement
com un heroi de pel·licula
que al final mor.
Com un Indiana Jones
que no s'en surt,
al temple maleït.
Com un Spiderman
al qui se li embolica la troca,
i és aracnofòbic
Com  un Superman
sense calçotets
per sobre els pantalons.
Com una Cosa feble,
Com un Tarzan sense xita ni Jane.
Com un Nacho Vidal amb micro penis...
Em sento com en Tyron Lanister
jugant de pivot en una final de la NBA...

10.10.19

FRÀGIL


Tant fràgil
ballaves a la taverna
aquella música alegre,
aquell cant ancestral
tant fràgil
que vaig témer
que el vent et marcís
les parpelles i el cutis,
que tot s’enfonsés
en una mediocritat
tremendament absoluta.
Somniaves els sucs
del raïm fermentat en roig,
ballaves suau, sense moure peus,
sense moure un múscul
i et veia trontollar
com una feble marioneta,
com una titella sense fils,
a mercè d’un mon
que poc a poc es submergia
en un femer sense fi.

8.10.19

FRED


Tinc fred.
Un fred insuportable.
Lluny de tot, de tots,
de tu també i dels altres.
Buit d’idees, d’esperit.
Completament estèril,
enfebrat i esporuguit.
M’ha envaït l’hivern
en totes les seves facetes,
el cos de gel, els ulls de pluja,
el somriure de boires.
He quedat sol i nu
sota una tempesta terrible,
que ha negat records,
que ha inundat desigs...
Ja res és el que era,
i se m’ha glaçat l’enyor...

7.10.19

ABISME


Quan la tristor taca els llençols
de pintura d’ulls i maquillatge
i res apaivaga el dolor de l’extremitat
aquella  operada en la privada
i tot s’arremolina violent
i sembla que cap passa sigui,
sinó un metre menys
per l’abisme fosc i cruel
de la deserció de la parella,
l´anorreació de la família,
la solitud elevada al cub,
la llàgrima a un pas del balconing,...

Mires al cel, núvols arrodonits
càpsules espacials de vent,
blavor tacada i borrosa
qui sap si del tel del llagrimall,
o d’aquest temps tardorenc
que tot ho remou.
I fas un crit, mut, sense só
i defeques literalment
sobre la teva dissort,
entre boires amfetamíniques.

I algú, algun boig et diu:
La vida no és això, és una altra cosa...
I tu ho saps, saps que te raó,
saps que en algun racó
un follet malparit se’n riu de tu,
i que tot prem, però mai ofega del tot,
i els llavis lluiten aferrissadament
per apartar uns segons la depressió
i dibuixar un petit, insignificant somriure...