Mentre xutava aquella pilota “de reglament”,
completament desinflada cap a l’arc de la plaça
on hi havia l’amic, company de jocs i entremaliadures,
fent de porter , desganat i amb ganes de canviar el rol,
aquella pilota demacrada amb el seu soroll de “ploff”,
que malauradament va tocar al pal figurat i va quedar morta,
va sentir com algú comentava “els hi donen tot, tot”
“els paguen el menjador escolar” “els regalen la salut”
“llencen en un contenidor els aliments que els regalen”,
“només delinqueixen, venen drogues, armes i ves a saber”
“ fan dejú i falten a la feina”, “es reuneixen en mesquites
a resar”
“fan pudor i mai, mai, mai, s’acostumaran a les nostres tradicions”
“les nostres tradicions que són les bones” “el nostre déu
que és el bo”
“Jo no sóc racista, però....no sóc racista, però, però,
però...”
“les nostres, les nostres, la nostra, el nostre...”
Al cap li repicava el “ploff” de la pilota, el “però”, el “nostre”.
Va aixecar el cap, va mirar la taula d’on sortia la
conversa,
va imaginar dues dones, amb un bigotet curt sobre el llavi.
Dos homes, amb uniforme i medalles plenes de creus estranyes.
En realitat, vestien Zara, bershka, i Massimo Dutti.
Dels “nostres”,” però....”
“els hi donen...” “TOT....”
I es va cagar en tots els Déus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada