TERESA

No es podia dir res més

del que va dir el mestre,

però en posar-li cara

se’m va remoure el seu món.

Vestida d’uniforme somreia,

amb tota l’esperança intacta,

d’aquell temps republicà.

Certament no es podia fer res més,

que aquell homenatge del mestre,

però ara, en veure la llum dels seus ulls,

aquell somriure jove i rebel

se m’han escapat els dits

farts de plorar l’absència

farts d’enyorar  la dignitat

farts de maleir totes i cada una

de les bombes mesquines

de sers mesquins i fastigosos,

aquelles bombes que la van fer embogir,

aquells terribles temps de guerra,

de barbàrie i de feixisme.

Avui, descansa fora la fossa

on ells la van castigar en mort.

Ara descansa prop del barranc dels cincs,

allí on jau el mestre que la va descriure.

Avui he entès el per què

no es podia dir res més

del que va dir el mestre...

Tant sols un t’estimo, t’estime, t’estim Teresa.