EL BARRI

La vella ràdio sonant amb la rumba inacabable,

les guitarres gitanes transportant-me lluny,

recordant-me els racons feliços del barri

d’una infantesa dual i meravellosa, plena de jocs

i sempre de cara a la gent més humil i obrera,

dels que han perdut  totes les seves guerres,

les que escupen morts, les que fabriquen misèries.

El barri que mai guanya votacions, ni referèndums,

el de les pintades, de falç, martells i estrelles.

El barri, la infantesa, el joc, les derrotes, la vida,

les cadires  a la plaça, plenes de “palmes”

i veus estripades que canten el “borrriquito com tu”.

El silenci d’aquell dos de març on les pedres ploren

i en Salvador acluca el cap assegut i lligat a la cadira,

i del silenci sorgeixen campanes que toquen a difunts.

La vella ràdio segueix sonant mentre els veïns

guarneixen racons del carrer, amb draps i coloraines

i els més vells recorden els bombardeigs des del port,

i corrien a amagar-se als refugis, ara visitats per les escoles.

Aquell barri que es vesteix de patiments i pells de gallina,

i que ara  et decep amb tota la laca, el perfum i la gomina.

He passejat pel barri, racons infantils enyorats

i he seguit buscant en cada cantonada l’avi.

Aquell que se’n reia de mi quan en Tom, el gos

em perseguia tant sols per jugar i mossegar-me el cul,

em feia pànic aquell gos preciós i enjogassat,

i em pujava  a la figuera , sabent que no m’agraden les figues.

Com lluitava per fer-me perdre pors absurdes i inútils

i per fruir també d’allò que mai no m’havia agradat...

Segueixo buscant la silueta de l’avi, i el seu somrís,

el seu barret, les seves pigues, els seus ulls clucs quan reia....