IRREAL

Al matí

quan al·lè forma núvols glaçats,

i la lluna tant sols es desensopeix,

surto a veure com dansen els xiprers

empesos per la tramuntana gelada,

i mentre sento les mastegades dels gossos

apurant les darreres boles de pinso,

penso com en Llach, que seria feliç

si puc tancar els meus ulls aquí.

I escruto el meu voltant com un escenari,

com un decorat preciós, aliè a tot plegat,

a la feina, a la ràdio, a aquests país que ens odia,

i que ha fet que també nosaltres l’odiem.

Aliè als cotxes i les motos, a la ràbia,

a aquella puta ràbia que et fa funcionar,

fins a l’hora de les teves boles de pinso,

i de tornar a tancar els ulls a la cambra,

i somniar en aquell instant matiner,

en que es torna a obrir el preciós teatre

minso, escadusser, i sobretot irreal.

Irreal?