ABISME

Quan la tristor taca els llençols

de pintura d’ulls i maquillatge

i res apaivaga el dolor de l’extremitat

aquella  operada en la privada

i tot s’arremolina violent

i sembla que cap passa sigui,

sinó un metre menys

per l’abisme fosc i cruel

de la deserció de la parella,

l´anorreació de la família,

la solitud elevada al cub,

la llàgrima a un pas del balconing,...

Mires al cel, núvols arrodonits

càpsules espacials de vent,

blavor tacada i borrosa

qui sap si del tel del llagrimall,

o d’aquest temps tardorenc

que tot ho remou.

I fas un crit, mut, sense só

i defeques literalment

sobre la teva dissort,

entre boires amfetamíniques.

I algú, algun boig et diu:

La vida no és això, és una altra cosa...

I tu ho saps, saps que te raó,

saps que en algun racó

un follet malparit se’n riu de tu,

i que tot prem, però mai ofega del tot,

i els llavis lluiten aferrissadament

per apartar uns segons la depressió

i dibuixar un petit, insignificant somriure...