Unes quantes pedres, definien la sort.
La sort de fugir de l’infern, de volar...
unes poques bales, al cap, al torax,
eren la fi fàcil, ràpida i definitiva...
Què en sabem nosaltres de l’infern?
Que en sabem nosaltres de l’horror?
de la fam, de la por, del fred, de la desesperança?
Què en sabem nosaltres del nazisme
que ens posem a la boca amb tanta facilitat?
Res.
Divaguem i divaguem des de un sofà d’ikea,
i ens atrevim a posar mots a unes imatges,
a unes escenes terriblement cruels
que sols podem intuir en una milionèsima part.
Que en saben els jueus d’ara, el que van patir ells?
Tractarien els altres de la manera que els tracten
si tant sols haguessin patit aquella milionèsima part d’horror?
Què en sabem de l’infern, nosaltres que vivim pendents d’Amazon?
He estat davant els forns crematoris
aquells que tots fotografiàvem
i cap de nosaltres ha pogut capir
aquella milionèsima part d’infern
que representaven....
Tots estàvem aclaparats, silents, trists...
I pensàvem...Com pot un ser humà fer axiò a un altre,
però no érem capaços d’imaginar l’infern...
I els joves?, aquells que alcen el braç
que s’atreveixen a cridar
Sieg heil,
què en saben ells de l’infern?
què collons saben ells de l’infern?
Què collons sabem ningú, d’aquell infern!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada