He subratllat cada paràgraf plaent
d’aquella poesia que semblava no tenir fi.
No he sabut trobar uns mots més adients,
ni refer cap dels versos que de manera maldestre
anaven sorgint dels dits i de l’enteniment.
Tot era borrós, desenfocat i massa previsible.
He estripat mil cops els papers que anava omplint
de frases superflues i imatges simplistes
i no he aconseguit en aquesta llarga estona
descriure ni un sol gram del teu fascinant somris.
Retorno a les lletres, tossut a explorar el full buit
a tentines, com l’infant al mugró que l’alleta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada