Avui, amb la pressa dels dies,
la feina, els nervis, els objectius,
el trànsit, els eterns mals de cap,
veia que el dia se m’esmunyia
d’una manera cruel i repetitiva.
M’he aturat en un pas de zebra
per deixar passar un home gran
i un gos més gran que ell...
Caminava amb una canya
recent tallada del canyar del costat
per no perdre peu, i aferrar-se al mon.
Travessava el pas de zebra poc a poc
sense pressa, tranquil·lament.
M’ha mirat, ha alçat un poc la mà
per agraïr-me que m’hagués aturat,
que hagués aturat tot el meu món
de nervis, de feina, de mals de cap.
M’ha mirat com dient-me:
“t’estas perdent tantes coses, noi...”
He quedat abduït pel seu fruir
per la seva immensa tranquil·litat,
pel seu pas apuntalat de canya
però pausat i completament seré.
La botzina del cotxe del darrera
ha despertat el meu estat zen,
i he deixat còrrer les hores que quedaven
lentes com una caiguda de fulles de tardor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada