Havia provat tots els instruments.
Li agradava molt la música.
I va provar els instruments
de la banda del seu poble.
La guitarra tenia massa cordes,
massa acords, massa arpegis.
El violí li produïa tendinitis a l’espatlla,
amb el seu moviment de nyigo nyigo.
L’harmònica impossible, pels braquets,
el saxo i clarinet, massa tecles,
la viola de gamba impossible,
de petit li van detectar al·lèrgia al marisc.
El triangle estava renyit amb la seva masculinitat.
La gralla, massa estrident i menysvalorada.
L’arpa, no li cabia a l’ascensor de casa,
el fiscorn...que cony és un fiscorn?.
La mandolina, era una eina massa fina,
i la txalaparta, no hi havia prou arbres al barri...
I un dia, pres de la ira...
va agafar una massa...
i va colpejar amb traça...
un bombo que hi havia a l’eixida...
Aleshores, el més tonto de la colla,
va descobrir que aquella espècie d’olla
era sense dubtar-ho la seva Ítaca
i des d’aleshores colpeja
cada cop que s’enrrecorda
aquell instrument sense cordes
sense fineses ni arpegis,
sense tecles ni agents al·lèrgics
I ara és feliç
com diria aquell fi de conte
com un anís,
el més tonto de la colla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada