No recordo que la mare m’hagi dit mai que m’estima.
De fet la mare no necessita dir-me que m’estima.
Ni tant sols necessito jo que m’ho digui, simplement ho sé.
Avui m’explicava com va conèixer el pare,
va aparèixer a l’Orquidia, sense saber perquè i em va mirar,
jo el vaig mirar i vaig pensar simplement: “és guapo”
Tot simple, tot elemental, tot alegre i senzill.
Segueixo pensant i no recordo cap moment
on la mare em digues que m’estimava. No calia.
Avui, en marxar de casa, després de despullar-se,
després de mostrar tota la seva infantesa,
cruel, prenyada de sobresalts, de penúries i alegries,
m’ha abraçat com només ella ho sap fer
amb el seu cos menut i atropellat pels anys,
després d’haver xerrat durant més d’una hora,
després d’haver-nos capbussat pels seus records,
d’haver parlat de presons i repúbliques perdudes,
de bombes, anarquistes bojos i franquistes vomitius,
de rialles desfermades i sentits de l’humor rubianescos,
m’ha abraçat com feia temps no m’abraçava
i he notat tota la seva joventut emergint pels porus,
tota la seva angoixa d’aquells temps terribles,
tota la seva energia jove malbaratada per les guerres,
tot el seu amor incondicional a la gent bona
l’àvi, l’avia, els germans i amics del barri,
tota la seva manca d’aprenentatge elemental,
d’una escola quasi bé inexistent i ridícula...
M’ha abraçat, i he sentit en aquella abraçada
que no parava de dir-me que m’estimava,
que no calia dir-ho, que el que calia era sentir-ho.
M’ha abraçat, i m’ha deixat impregnats
tota la seva vida i tots els seus valors.
Aleshores, m’ha parlat de l’àvi...l’Avi....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada