JARDI DE PASSIONS

...Potser el problema

és que no hi han prou paraules,

o potser es que són paraules massa vulgars,

massa buides, superficials...

Pot una paraula descriure una mirada?

una carícia?, un bes?

Potser aquest es el problema

som analfabets de paraules

i desbordats de sentiments,

o potser es la sort, ves a saber...

O la nostre pressó,

o simplement el nostre estimat jardí de pasions.

NO EM DEIXIS LA MÀ

(no me sueltes la mano, que el viaje es infinito...)

No em deixis la mà,

ni quant creguis que res no entens,

o pensis que el nostre mon s'ensorra.

No deixis que les mans es deslliguin,

ni quant la vida ens posi trampes,

aleshores apreta-la amb mes força,

que no hi hagi cap esquerda

on pugui penetrar l'ombra del dubte.

No em deixis anar la mà

que es bonica la nostra historia,

i ens queden moltes nits plenes d'estels.

No em deixis anar la mà,

no en trobaras cap altre

que et doni tanta tendresa.

L'ADÈU

Avui bufa la marinada lluny de tu

i els meus peus solitàris, dibuixen valsos enyorats.

Les notes perfectes marquen una i altre vegada

cercles i cercles i els meus braços desvalguts

enyoren la dolça escalfor dels teus.

Els meus ulls s'entel·len recordant-te,

la música sona ara trista i llunyana,

fins i tot l'Strauss deixa caure una llàgrima

i se li mulla una nota... una fusa, semi fusa potser...

no sabria dir-te....mai no he sabut solfeig.

PETIT I ABSURD CONTE DE LA LLOCA, L'OSTRA, EL MUSCLO, EL PRINCEP DESESPERAT, LA GRANOTA, EL GRIPAU, LA SIRENA BURLETA I LA MARE QUE ELS VA PARIR

La lloca es recull al fons de la granja
i s’amaga, protegint els ous del temut bandoler
que li espolia la descendència, un dia si, i un altre també.
L’ostra, tanca amb avarícia la seva closca
sobre el seu propi destí de taula de restaurant mariner
i amaga tantes perles com pot, fent guardiola, potser.
El musclo es fon en l’obscuritat del seu mon
deixant una tímida cordeta fora, i s’arrapa a la roca,
intentant que la negror del mar el camufli de sobte.
El príncep petoneja totes les granotes que troba
per poder trobar la princesa que dorm en pau,
o que esta amagada en l’aparença d’un gripau.
La sirena, se’n riu del pescador pertorbat,
que per mes que s’hi esforça, no li troba el forat,
aleshores, seductora, enfila el fons de l’oceà
acomiadant-se d’ell , alçant-li el dit del mig de la mà.

PLUJA, PLUJA, PLUJA!!!

Torna a ploure,
tempesta darrera tempesta,
tot negre, negre nit al migdia,
el cel ennuvolat crea l’espai
on els udols del llop es tornen quotidians,
on les verges es desesperen
on les nenes criden a les mares,
i les mares a les àvies
i les àvies recorden vora del foc
quan un cos jove les estimava.
I tots esdevenen records corruptes
de temps passats, records aigualits
per la pluja cruel i insistent.
Plou i el vent capriciós
fa anar les gotes d’un cantó a l’altre.
Potser serà una tempesta sense importància
o potser deixarà els nostres cossos humits
porucs, i sols de per vida,
o tal vegada, ho regenerarà tot
retornant el color verd als llocs ombrívols.
Potser els núvols passaran de pressa,
i jo seguiré esperant-te sota la teulada molla
sobre la gespa inundada d’aigua de pluja,
ofegat de desig per tu.

ELS SET NOUS PECATS CAPITALS

Vet aquí que una vegada
un grup de gent pensadora
va fer una gran collonada
donant-nos per la menjadora.
I com que els xicots s’avorrien,
i el treballar els feia mal
van decidir que ampliarien
els set pecats capitals.
I com si es tractes d’una fita
van sumar-ne ja catorze,
i ja se sap que diu la dita
agafa un cagarro i esmorza.
Ara diuen els senyors
que la riquesa en escreix
és un pecat horrorós,
ho diuen i el nas els creix.
Diuen també els molt farsants
que fa lleig el preservatiu
prefereixen nens amb fam
que no un anticonceptiu.
També és desig diví
que no es consumeixin drogues
a la missa enlloc de vi
faran servir coca-coles
Si llences el vidre als cartrons
no tindràs el cel obert
no volen contaminacions
ara se’ns han tornat verds.
Això de cèl·lules mare, mira
no els hi fa tampoc el pes
ni que puguin salvar vides,
diuen que Déu, ja proveeix
Els dos últims són de pobres
i jo em pregunto que sabran ells,
que treballin de manobres
i s’estalviïn els consells
Que al vaticà la pobresa
brilla per la seva absència
la butxaca bé que els pesa
i no els fa mal la consciència

MIRALL DE GAT I GOS

El gat
espera a la finestra majestuós
una oportunitat
per fugir a corre cuita, del gos.

MIRALL DE FLAUTISTA

Amb la teva flauta i sense faristol,
has adormit la lluna, la pruna, vestida de dol...
Per tornar-te el favor, ella et besa el clatell,
bressolant el teu somni més bell.

MIRALL DE FOLLET I BOLET

Rius de manera tendra i maliciosa
ben amagat a la panxa del bolet,
ves a saber quina metzina al·lucinògena,
t’ha trastocat el que duus, sota el barret

DON'T WARRY, BE HAPPY

Sentíem com l’aigua picotejava el teulat,
i queia alegre per les canaleres,
de tant en tant ens donàvem la mà
tot deixant que els somnis ens segrestessin.
Sentíem la musiqueta suau de la ràdio
Don’t warry....be happy!!!,
i jugàvem a imitar el xiulet que seguia.
Havíem fet del nostre món una barricada,
res ni ningú era prou fort per ensorrar-nos.
Ens crèiem amb el dret d’exigir a la vida,
un espai per nosaltres, un habitacle d’amor.
Don’t warry...be happy....!!!!
Que poc podia imaginar el cantant enllaunat
el poc que ens preocupava res, i el molt feliços que érem.
Sabíem però que tot era fictici,
que el mon rodava per altres canals
que potser mai els llavis fregarien la pell de l’altre.
Però ens entossudíem a pensar
que les il·lusions valen la pena,
i encomanàvem els nostres sentiments,
a una simpàtica bruixeta de cartró, que ens deia...
No t’amoïnis....sigues feliç!!!!

CAPTURAR L'INSTANT

Capturar l’instant en que la llàgrima besa l’onada,
llàgrima d’enyor mesclada amb mots.
Nodrir-se del murmuri cadenciós del mar,
i llançar-se atzarós a impregnar-te d’amor.
Veure uns ulls a l’infinit del límit de l’aigua,
allí on la lluna s’amaga lasciva picant l’ullet,
fugint del crit esgarrifós de la gavina.
Crit de llibertat...
On ets que no et veig?

PALESTÍ

El poeta cubà Luis Rogelio Nogueras, va escriure davant la porta d'Auswich, aquestes paraules:
Ante estos edificios desiertos, ante las rejas electrificadas, ante la herrumbrosa puerta del horno, donde fueron incinerados, padres, amigos, esposas, hermanos, niños que en el último instante envejecieron millones de años, pienso en ustedes, judios de Jerusalen i Jericó.
Pienso en ustedes hombres de la tierra de Sion, que estupefactos, desnudos, ateridos cantaron el hatikvah ante las camaras de gas. Pienso en ustedes, y en vuestro largo y oscuro camino desde las colinas de judea, hasta los campos de concentracion del III Reich.
Pienso en ustedes y no acierto a comprender, como olvidaron tan pronto el vaho del infierno.

Tètricament, sota la pluja,
es balanceja el cos sense vida del nen palestí
lligat de manera maldestre a la llitera,
a lloms dels amics que criden venjança.
A la freda mà, una màgica margarida
plena de pètals que nomes diuen no.
A l’altre, una pedra,
companya de l’odi, amant de la ira.
El joc macabre es acabat,
Yahvé ha dictat sentència
i al mon, se li en fot la seva pàl·lida cara,
els seus ulls perduts, el seu mocador al cap.
Ara ja només és una imatge televisiva
massa recurrent
Plou,
i les gotes insistents es riuen del mort i de qui el vetlla.

ÀLEX

la manta al coll,
un cabasset i la cara ben desperta,
que el mon es una joguina
massa bonica per badar.
Tot és massa ple de coses,
i el cel és tant immens, tant blau,
que no sabria per on començar.
Si per les llums de la festa,
o pel tro de la tremenda mascletà,
pel coratge i bogeria dels moros,
pels colors intensos dels cristians.
Tot està posat per a mi,
tot relluent, per estrenar,
el mon és una immensa bola
amb tot de misteris per gratar.
Mare, de gran, vull ser llauraor
omplir-me els pulmons llaurant
d’aquesta bonica terra
d’aquest país meu, excitant.

IMATGE MARINA

Mar als teus ulls
oratge salat de matinada,
no sabrem mai per quins esculls
hissarem la bandera enamorada.

Caminarem sobre la sorra tots dos junts,
catifes d’algues i curculles ens amaren.

PLAER

Amarats de suor,
ja no cercàvem altre cosa que el plaer.
Gelosament enamorats
esperàvem un miracle dins el bes.
Les hores esdevenien aliades,
no deixant-nos reposar, entusiasmades...

EN LA LLUM D'UNA FOTOGRAFIA

Els teus ulls mirant-me a mi,
engalanats de color de caramel,
Pintats de pols del mag Merlí,
com abelles alegres, al rusc de mel.
Ulls clars de vesprada adolescent,
joc de carícies amb moviments savis,
fregant la pell bullent, incandescent,
i un petó se t’escapa d’entre els llavis.
Ulls de bruixa de màgia emblanquinada
que aprofiten per convidar-te a sortilegis,
que t’acosten amb cançons la matinada
i t’omplen els matins de privilegis.

A traves dels sons la teva veu
em regala sensacions de melangia,
em remou els sentiments de cap a peus
i em nodreix els pulmons de poesia.

POLS DE PÈTALS

Pols de pètals, aiguabarreig de petons
dins l’aroma de la rosa
- no és una rosa qualsevol, és la teva-

Màgica espurna d’il·lusió continguda,
de sentiments pròfugs i saliva a flor de pell.

Que els Deus conservin la llum dels teus ulls,
closca inviolable del més plaent desig.

CLAUSURA POST MORTEM

Era una tarda fresqueta, sí.
Com ella sempre havia desitjat, el darrer adèu a l'Oratori, i amb un simple i fulminant atac de cor, ràpid, sense patir i als peus del Senyor, del seu Senyor, a qui havia decidit oferir la seva vida.
Si, realment era una tarda fresqueta, i tot era tant trist...voltada de les antigues germanes, tant amigues, tant companyes, i ara, com els hi podia explicar que tot era mentida?, com fer-ho?!!.
Se sentia tant sola, tant freda, tant desenganyada, levitant sobre el seu cos envellit envoltat d'espelmes...Se li amuntegàven els records, la familia adinerada, cristiana radical, les hores de cataquèsi, d'oració...tanta castedat, tantes privacions, tanta santedat...i ara què?.
Se sentia de lluny fluixet, el vell murmuri tant conegut, tantes vegades repetit...

Santa Maria mare de Deu, pregueu per nosaltres pecadors, ara i en l'hora de la nostre mort.... Com explicar-ho?
I a fora, la vida tant bella, voltada de Deu per tot arreu, als ocells, els nens, els petons d'amagat en un parc...

...Crec en vos Pare creador del cel i de la terra, de les coses visibles i invisibles.... I tant invisibles!!!!
Segons havia cregut sempre, ara li esperava la benvinguda celestial, l'àngel que la conduís al cel promés davant de Deu Pare a qui pogués donar comptes de la seva vida exemplar i de les seves, poques, debilitats i moments de feblesa, però el cel, era el mateix que cada dia veia a través de la finestreta de la seva cel·la,des de on abans de posar-se a dormir, llençava les darreres pregàries i lloances...
Pare nostre que esteu en el cel.... Quanta buidor, quin desengany...
I aquell cel blau a mida que pasaven els minuts, s'anava enfosquint, com ella mateixa.
L'endemà, la durien a les tombes reservades a les germanes, sense sortir del monastir, com cada matí, com cada nit, com cada dia de clausura...
CLAUSURA!!!, mai aquesta paraula li havia sonat tant amarga, tant cruel, allò que havia estat el pa de cada dia, que havia escollit de molt joveneta suposadament sense coacció, ara esdevenia un record insuportable, en saber que res no era com havia cregut, que realment ningú no l'esperaba alli dalt, que tot s'acabava sense més.
El més cruel era pensar en les renúncies, la joventut malgastada, l'alegría, les rialles, les preocupacions terrenals de les quals, s'havia allunyat.
També de la sexualitat que moltes nits l'havia despertat molla i angoixada.
Que seria capaç de donar ara per sentir que una ma d'home li voltés la cintura, li acaricies dolçament un pit, li beses el coll... Que seria capaç de donar per engendrar un fill, per sentir-se MARE!!!.
Tot plegat, coses que mai no s'havia plantejat i que ara brollaven del seu cervell, li rajaven sense parar i li omplien el vell cos, ja traspassat d'amargues llàgrimes.
Però el cos, els pits, el coll, el cervell i fins i tot les llàgrimes, havien estat consagrades de molt joveneta a Deu, a un Deu que en el moment més important l'havia deixat sola, molt sola, molt més sola que aquelles llargues nits d'oració a la cel·la, molt més sola que el primer dia d'internat a clausura, molt més sola que mai.
MOLT MÉS SOLA, I POTSER MÉS LLIURE...
I ara, com explicar-ho a les germanes?

L'OLIVERA

(per en Jordi)

Has tornat a casa, en forma de pols, com tu volies
i t'hem comprat una olivera perque et faci companyía.
I en el temps de les olibes, les farcirem a petons
mentre la reguem amb cervessa ben fresqueta.
Aleshores seurem al seu redós per recordar-te
les tardes d'estiu quan busquem l'ombra,
i a l'hivern no deixarem que cap glaçada
la despulli esborrant-li el teu esguard.
Deixarem que la tramuntana bellugui les fulles
com jugava i t'esbullava els cabells blancs.
La olivera, sana i per sempre perdurable
com perdura en tots nosaltres el teu record.

ILLA DE LLENGUA MUTILADA

Baixes calmosa les roques que porten fins la cala.
Calmosa, com la teva pobre illa, muda i violada.
Desprès, plena de contradiccions i estirada
en la sorra plena d'algues, consumeixes el sol,
i deixes que la remor de l'aigua que embolcalla
la teva illa de llengua mutilada, et retorni l'antic parlar,
tot rentant-te les orelles de tanta llengua extranjera
que en el fons, ara et dona de menjar

FA MÉS DE QUINCE SILENCIS

Fa més de quince silencis
que vull dir-te que t'estimo
i el neguit d'aquest desfici
em martiritza els sentiments.
L'embruix dels teus ulls de mel
em persegueix cada vesprada
i els cabells volant al vent
em tallen tots els arguments.
Fa més de quince silencis
que em neguiteixo quan et penso
i els pensaments que se t'apropen
es fan llunyants i molt bannals,
fa masses instants que desvio la mirada,
fa massa temps que vull tocar-te
i te m'escapes fugitiva de les mans.

POESIA

(aquesta poesia la vaig escriure arran d'una critica d'una persona que en un recital em va retreure que uses les paraules per denunciar els horrors de la guerra. Textualment em va dir, "la poesia serveix per explicar coses boniques i no drames", evidentment, aquesta persona no en sabia un borrall de poesia)

Podria parlar-vos potser
de la bonica mirada d'aquella noia
que em captiva el son cada nit quan tanco els ulls.
També, d'algun record borrós d'infantesa,
el joc, les germanes, els estudis...jo que sé!!!
Podria parlar-vos de flors o de nines...
...de rius, de pobles, de miralls o de sines...
Però soc massa presoner del meu temps
i les paraules boniques a voltes em cremen
mentre en algun racó del mon un nen mor
en trepitjar una bomba en forma de papallona
fabricada aqui al costat...jo que sé! no em sembla just!

La poesia s'escriu amb els ulls oberts, mans obertes, cor obert
i si cal, el cul obert, per fer una bona cagarada.

ARRAN DE PLATJA

Arran de platja
he dibuixat a la sorra
petjades solitàries
que t'enyoren desvalgudes.
Les onades suaus i cristalines
em mullen els peus cansats
i els omplen de sons mediterrànis,
timbals, trompetes, tubes
ressonen alegres en ritmes de pas doble,
i jo ballo embogit agafat a les ones.
La veu dolça de les onades em parla de tu
amb el to suau de la teva veu
que com un miracle, ha acostat el vent
fins als meus llavis salats de marinada.

CUL

Vaig deixar la ma, repenjada en la teva esquena aprop del cul,
em va semblar que necesitàves la seva escalfor i suavitat,
que tenies urgència de carícies excitants, de sentir-me a frec.
Vaig deixar-la allí, quieta, com una emprempta de tot el que sentia,
com una penyora d'allò que de vegades resulta tant dificil de donar.
Reposada en la teva pell, vaig navegar com una barqueta àgil i alegre
per cada plec, per cada granulet petit de la teva pell de gallina.
Audaç, vaig separar les natges intrèpid, com un vell corsàri,
mentre al cd sonaba el "te recuerdo Amanda" tacat de sang i de dol,
i els teus ulls clucs i relaxats em deien "no paris...ara no paris"
Vaig deixar la ma, com deixo cada dia un trocet de mi dins teu
intentant enamorar-te, intentant si cal reinventar-te,
volent descobrir cada dia que un nou sol pot ser possible
i que ben mirat, qui sap si només és massa llunyà....

TOTS SANTS

Avui t'he vist com cada dia
passejant pel camí del cementiri,
arrossegant els peus i els anys
amb la mirada allunyada
i sense flors a les mans.

No m'has dit ni adèu.

Potser avui la càrrega dels records era massa feixuga.

L'UN DINS L'ALTRE

Estavem l'un dins l'altre
en un carreró sense sortida,
un carreró ple de llums i flors
on cada dia sortia valent el sol
tant sols pel plaer de saludar-nos
i envejar l'escalfor que despreníem.
Un carreró, on el desànim estava prohibit
i els petons i les caricies eren obligatòries.
Estàvem l'un dins l'altre
pensant-nos únics i indestructibles
somniant l'aturada definitiva del temps,
burlant-nos de les manetes implacables del rellotge.
Un carreró, on cada carícia tenia premi
on cada petó equivalia a una sonada revetlla
plena de música, de balls i de garlandes

UN MÉS, UN DE TANTS

Em vaig enmirallar
en els ulls tristos i decebuts
de la criatura preciosa de la fotografia.
Ulls negres com la pell, com la nit, com la ràbia,
com el fosc carreró sense sortida que era el seu món.
De sobte, el mirall de la meva mirada s'enllagrimà
mullant la pàgina esperpèntica del diari
fent correr la tinta, talment com la sang que s'hi endevinaba.
La criatura preciosa i negre com la nit, com la ràbia
era hores d'ara ja, part de la historia.
Un més, un de tants...

CADAQUÉS

Repós del vent, palau de l'alba i el crepúscle,
i la mar llepant la punta fina de la roca
lliscosa, atapeïda de musclos i garotes,
blanques llars de pescadors, i pertot calma.
Brogit ventós i aroma de salnitre pels racons,
prenyats del mar de pau, malgrat els homes que l'ultratgen.
I la vella, taca negre sobre portal immaculat
esguarda el nou sol, i s'hi aferra esperant que no sigui el darrer...
i pertot calma.

ENDEVINALLA

Un cràni de faccions marcades
dos homòplats perfectes,
sis costelles, potser set a banda i banda.
Un cúbit, el ràdi, el canell,
els malucs clars i prominents,
aquell ós tant llarg....el fèmur!!!,
la tíbia, el peroné, els turmells,
els dits de mans i peus...
Tot estassat a terra i cobert
d'una fina capa de pell....??????

Un nen del Sudan, morint-se de gana.

ÀGRE

(la poesia que més greu em sap haver escrit mai, dedicada a un ex-amic)

He estripat full a full la teva vanitat,
n'he fet papers petits i fràgils,
que he llençat amb energía al vent.
Se però, que res t'importa ni et conmou,
si no és el teu jo, petit i insuportable
i que et motiva més el fals aplaudiment
que el mot sincer, contundent i gratuït.
Segueix si vols, el teu camí pesat
de bracet amb el turment i l'insolència,
inventant-te enemics i jocs d'enamorats
creats sempre a la teva estúpida conveniència.

Els amors joves que et captiven
per a tu ja són només història,
sigues conscient que ni tant sols et miren,
que per a ells no ets més que una ombra,
que per no fer, no els fas ni nosa.

DEIXA'M QUE ET MIRI

Deixa'm que et miri
abans que la buidor dels anys
et marceixi l'esguard,
deixa'm, tant sols mirar-te,
sense dir un mot, silent,
només acaronar-te amb la mirada
abans que les arrugues facin via
i el teu color rosat s'esmortaeixi.
Deixa'm fruir-te
abans no perdis les ganes de riure
i l'estúpida rutina, ens converteixi en pols.

UN SOL DUBTE

Si pogués tant sols crear-te un dubte em donaria per pagat.
Si et veiés gronxar-te en un potser...
Si et sabés insegura un sol instant...

De fet, aspiro a ben poca cosa,
un centímetre, un sol mil·límetre del teu cor,
un segon, un minut, un instant fugaç si cal del teu pensament.

1 DE NOVEMBRE

Com cada any, omplirem de flors els cementiris honorant els morts.

Com cada any, una gran corona de clavells i lliris encerclant el món.

I el Zaire,

Rwanda,

Burundi,

Libèria

Palestina,

el Tibet,

els Balcans......en el record

Com cada any i no és coincidència, farem donatius per netejar consciències.

UN MOTIU DE CARÍCIA

De la llum dels teus ulls

ha sorgit un motiu d'esperança.

Del teu mig somriure

una incitació de plaer.

Dels cabells esbullats

un motiu de carícia.

En el teu pensament

hi escric els meus petons,

en els teus pits hi escanejo les mans,

en el teu sexe imprimeixo el meu sexe.

AKELA

Em vas deixar a la ma, només una mica de saliva,

els ulls plens de llàgrimes i el cor prenyat de records inesborrables.

Sobre la freda planxa, t'esperava la mort injusta, l'eutanàsia implacable.

Encara abans de marxar, em buscàres l'esguard i em digueres adèu.

No et sortía el lladruc.

Un cop més, com sempre, t'ajudàrem a guarir-te les ferides,

la més cruel de les ferides, per retornar-te la teva impagable companyía

LA PLANTA DELS CRITS

(per les impagables noies que cuiden la gent gran a la planta tercera de l'hospital geriàtric de Figueres, i per les seves abraçades miraculoses i altruistes als malalts)

I
A la planta dels crits
petites cuquetes de llum rialleres,
il·luminen un cel estrellat, net d'estrelles.
Abracen el cos vençut, rendit, sense vida,
i aquella abraçada, li atorga uns instants de plaer incalculables.
A la planta dels crits
cada dia esdevé el miracle de l'amor en cada una d'elles.



II
Remenant en la misèria he trobat un tresor,
he descobert un miracle alli on menys ho esperaba,
un crit de llum a les ombres, un homenatge a l'amor.
He trobat el millor dels tresor en la teva abraçada.

MARXA DE CIRC PER A UN ESCARMENT

Volien matar l'alegria, i toparen amb el clown
i l'engarjolàren, l'intimidàren i el circ es quedà
sense el més volgut actor. Volien matar l'alegria...

el somriure, serà esquerp, les idees amputades. l'ambient gèlid...

El ramat d'actors, esdevé ramat de xais, escarmentats, tristos.
Volien matar l'alegria...

les ordres seran estrictes, les respostes incontestables
les consignes acomplertes...

El clown, estimat per tots, ha deixat sols
al trapezista, al domador -ara domat-
a l'amazona tant bonica, als equilibristes i al mag.

Sota la carpa del circ, el clown, calla i plora.

PESSEBRE AGONITZANT

La molsa es cobria de sang.

L'Anunciata va caure abatuda per trets enemics.

Els pastors que atiàven el foc, varen correr als refugis.

El pescador, pescava ocells negres, negats de petroli.

Fins i tot el caganer, destil·lava pestilent diarrea.

Els tres Reis, no vingueren en senyal de condól,

el diable tampoc...la feina, era feta!.

I a la cova fredor

la mula malalta de SIDA, el bou, tot cagat,

Josep i Maria, amb Jesús amagats...

Aquest any el pessebre, se'ns ha omplet tot de sang.

LA GUERRA DEL GOLF

Gegant d'onades blaves

com un drac que esquitxa baves,

com un valset relaxat, breu.

Com un refugi pel perdut,

una orquestra ben entonada,

com una verge violada,

com el reflexe massa fidel

del temps que fuig.

Com l'aligot que obre les ales,

com el destí que mai no acaba,

al mar, la PAU fou destronada

per nous pirates malparits.

ELS CAVALLS DE FOC

Amb cavalls de foc, remuntaren muntanyes de cotó,
amb fuets d'acer, referen els barrancs de l'oblid,
amb nits de por, transfiguràren memóries de sempre.
Caminàren buscant recer en cada gra de sorra,
oblidant que darrera, quedàven veus desposeïdes.
Caminàren , pensant-se hereus del temps i de les pluges,
creient-se hereus de tot, i de més.
Poc a poc, les llàgrimes, es feien sagetes d'argent,
brutalment clavades en cervells d'userda.
Poc a poc, l'escorça queia de l'arbre
per fer-se brassa ardent, oblidant d'on provenia.
Poc a poc, els cavalls de foc, desfeien i desfeien muntanyes de cotó,
prats sembrats d'il·lusions, arbres vigorosos i centenàris,
i quelcom ocult dels nostres cossos,
es perdia en la profunditat de les tenebres

A LA PADRINA CONSOL

Sobtadament

el teu cos es perdía en el pou de la mort

sense fer cap nosa, ni demanar permís,

sense dir adèu, sobtadament.

De dins el taüt

ix encara un aire fresc

i la mort t'acull amb cançons de bressol,

sobtadament.

Ens deixes incréduls

d'uns instants tant freds i furtius,

hi va molt, de tenir-te a que ens manques.

Sobtadament Consol, ens has deixat desconsolats.

LA TEMPESTA

La tempesta feia volar els teus cabells

desendreçant la seva bellesa,

i el cel s'esgarrifava amb cada llampec.

Els nostres llavis junts, s'humitejaven

amb la fredor de la forta pluja

i les robes ja xopes dibuixaben sinuosos

els nostres cosos, simulant-los nus.

Cada tro, ens retronava les orelles

i ens feia esclatar el cap.

Desprès a terra, satisfets d'amor

deixàvem que l'aigua ens beneís la cara i el sexe.

LA PUJADA

Maleía amb força cada passa

que em robava segons

de la teva companyia,

i aquell rellotge inexorable

m'acostava al so estrident

i esquinçador de la sirena.

Després, retornava cap a casa

recodant el balanceig dels teus malucs,

dibuixant alegres espirals

pel vell empedrat de la pujada.

I a ben segur que no era fred

qui dibuixava la meva rialla enmirallada,

doncs sols d'imaginar-te tota nua

m'estremia com el cor que em rebrincava

VELLETA DEL CARRER LLIBERTAT

Potser la meva primera poesia, escrita als meus 13, 14 o 15 anys, d'això en fa una eternitat.

(fuig el temps, i ve la mort, i amb ella, el repàs a tota una vida. Repàs melós, per a tot aquells que han tingut la força de fer-se'n dignes)

I ara que veig el portal, brut, deixat, vell,

recordo amb enyorança la velleta.

Papers, teranyines, aquells corredors i cortines

que els anys i la pols han cobert

avui que fa un dia de fred, recorden també la velleta.

I ara, en obrir el portal, inunda la casa un grinyol,

i endevino el seu passat, amb les seves nits de dol.

La guerra, la patí a les carns, la por

i més tard la fam que van passar els perdedors,

i la rancúnia que ho invadia tot plegat.

Quantes vegades degueres plorar de ràbia,

quantes coses hauràs vist que ens han robat,

quantes vegades t'hauran escopit a la cara,

i quants litres de saliva, hauràs empassat.

Però ara, en el moment de la represa

guarnies ben foll el vell portal per Festa Major,

o amb quatre barres per la Festa Nacional.

Ara passats els anys, tornes les escopinades

una a una amb la força de la raó,

ara, passats els anys, tornes la rancúnia

amb el perdó, sense l'oblid.

Ara, passats els anys, mories

però no de ràbia ni vergonya com ells volien,

sino de vella i amb el cap ben alt.

Velleta del carrer llibertat

cada cop que veig el teu portal

s'omple el meu cor d'orgull,

i els ulls de timides llàgrimes

que no deixaré caure per que les perdria,

i les guardo sols per tu.

Festa Major de Gràcia -1976

SOLSTICI

Regnava la primavera
no sols als camps,
també als teus ulls,
i jo et veia tant bonica
allí estirada sobre l'herba...
No sabia que dir,
jo era tímid, com el solstici
que no volia entrar
per no destorbar-nos.
Aleshores tendrament,
acostares els teus llavis als meus
fent-me estremir com un nadó.
no feia falta dir res.

Després, sense pressa
estirats al terra, agafats de la ma,
esperarem que les hores
consumissin l'estació
en un dolç solstici d'amor.

GUANTANAMO

(Des de la convicció que tota persona, hagi fet el que hagi fet, te dret a una defensa i un judici just)

Vam tornar dels foscos calabossos

encegats per la terrible llum del sol,

amb els ulls imflamats i enllagrimats

oloràvem les aromes que feia mesos haviem oblidat.

Era plena primavera, i tot feia olor de vida.

Teniem tots els sentits en estat d'alerta, el gust, el tacte, l'oïda,

i semblava que la sang lentament tornava a lloc.

Vam deixar els foscos calabossos

plens de crits, de dibuixos, de desitjos,

solcats de barrots i parets fosques.

Varem deixar-hi per sempre les fredes ànimes

vagant com fantasmes penedits i desposseits

d'un temps que mai ningú no ens tornarà.

Un temps ple de tortures i vexacions,

mancat de tota defensa, dret o dignitat

en un bocí de terra que sempre presumeix

de ser el far, de la més alta llibertat

CANÇONETA

Tanques els ulls mirant la lluna,
i et ve la són, l’estança és bruna.
Com un plomall, negres pestanyes
dos ostres guarden, tendres lleganyes.
La nit t’abraça com bella amant,
i t’hi abandones com un infant,
entrant a un món quasi perfecte,
ple de sorpreses i algun defecte.
Somnies espais que t’engalanen
de blaus collarets i dolces magranes.
Després de sobte, tot s’il·lumina
i veus un mar ple de petxines,
i el somni es torna de tots colors
quan ell et bessa a frec del coll.
Dolces carícies que ni imagines,
ruscos de mel entre les sines.
Quan violenta llences un crit,
la mort et vetlla als peus del llit.
Mires poruga entre els llençols
la dama negre que escampa dol.
I quan ja sues de tant neguit,
el sol et viola desfent la nit.

Ha estat un somni que enjogassat
els sentiments m’ha bellugat.

SOMNIS

Em construeixo un futur basat en somnis
i la vista em vola lluny, desesperada,
com l’au que emigra sense saber ben bé on,
guiat per l’instin, l’aliment i el bon oratge
Els ulls busquen un senyal en el far del desig,
i les tardes es fan llargues, esdevenint matins,
tremendament fugaços, brillants i lluminosos.
Et somnio al meu redós enllaçant llengües,
i pell amb pell, cerco com un nàufrag el teu alè,
intentant no despendre'm mai del somni en el que floto
i constantment m'auto nodreixo.
I quant em desperto, segueixo somniant
compulsivament, gronxant-me dels teus ulls,
i les mans et segueixen buscant a les palpentes,
com una gallineta cega, palpant àmbits esquerps.
I les hores del rellotge corren àgils,
i els dits intrèpids dibuixen rutes de plaers insospitats,
la boca llaminera busca petons dels teus llavis,
i m’emmirallo en el mirall sincer i adolescentent
en el que em moc insolentment, sense vergonya.
-Val la pena sentir-se adolescent al teu costat-
Per cert, qui mesura el temps correcte de l'adolescència?
potser algun vell axioma o un presagi d’ amargats
o la mateixa vida, que de tant maltractada,
et discuteix a la cara tota sensació lasciva,
la que considera ridícula tota mostra de desig
tota demostració d'amor...
Jo, he decidit pel meu compte riure'm de tot
i restar al teu costat, mentre tu em vulguis,
sentint l'escalfor i fragilitat del teu muscle,
la pell fina i blanca del teu rostre,
la rotunditat esclatant dels teus pits
la humitat fascinant del teu sexe,
la sonoritat sublim dels teus gemecs...
I després guardar-ho tot a la capseta de tresors,
per a l'hora de passar comptes, que fet i fet,
és l’únic que fa que els matins floreixin
les tardes es torrin, les nits s’engalanin de llunes plenes,
els peus segueixin caminant, i els batecs,
sonin valents entre somnis nous, tendres, calents....

CABO DE MATXITXAKO

Vaig fer un ram de flors prohibides
buscant entre les roques un refugi.
El sol jugava entremeliat a amagar-se
entre els verds arbres del camí que porta a Matxitxako.
Les onades escrupulosament violentes
feien tremolar les roques encastades,
com tremolava la meva mà plena de plantes,
sols d’imaginar-me acariciant-te.
Tota tu, plena d’olor de flors silvestres,
la mà, el tors, les cuixes, els pits, els ulls…
aquells ulls inviolables, aquella tossuderia innata
que ens observaba enamorats entre les roques salvatges
del cab més al nord d’una peninsula revoltada i incòmode.
Vam posar el ram, allí on la fresca el respectés,
i el vam deixar d’ofrena als Deus d’Euskadi,
com qui retorna un bé que li ha estat concedit sense merèixer.
Com la mar que després de colpejar la terra
retorna calmós, a les profunditats d’on ha sorgit.

Les flors, de la terra al cel, passant per les meves mans i les teves.

Bonic final, per a tanta bellesa.

CANTÀBRIC

Embolcallat pel fum del cigar,
contava les onades abraçat a tu.
Estranyament valent, provocava al mar
que amb les seves embestides de baba salvatge
m'escopia insolent al rostre, el salnitre ple de fúria.
En girar-me, els teus ulls somrients
acompanyaven la meva festa embogida
dançant amb el Cantàbric revoltat.
Ells eren el far que em resguardava,
ells la llum que em protegia dels naufràgis.
Cap onada gegantina podria engolir-me,
cap força, frenar la nostre bogeria.
Tornant a casa, pel camí bellíssim de la costa
les onades seguien insistint en la seva lluita inútil,
buscant un port on fer recer,
buscant una mirada de complicitat,
cercant un miracle que ens dugués
amb una barca valenta i capritxosa,
a les portes del Paradís.