Maleía amb força cada passa
que em robava segons
de la teva companyia,
i aquell rellotge inexorable
m'acostava al so estrident
i esquinçador de la sirena.
Després, retornava cap a casa
recodant el balanceig dels teus malucs,
dibuixant alegres espirals
pel vell empedrat de la pujada.
I a ben segur que no era fred
qui dibuixava la meva rialla enmirallada,
doncs sols d'imaginar-te tota nua
m'estremia com el cor que em rebrincava
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada