Embolcallat pel fum del cigar,
contava les onades abraçat a tu.
Estranyament valent, provocava al mar
que amb les seves embestides de baba salvatge
m'escopia insolent al rostre, el salnitre ple de fúria.
En girar-me, els teus ulls somrients
acompanyaven la meva festa embogida
dançant amb el Cantàbric revoltat.
Ells eren el far que em resguardava,
ells la llum que em protegia dels naufràgis.
Cap onada gegantina podria engolir-me,
cap força, frenar la nostre bogeria.
Tornant a casa, pel camí bellíssim de la costa
les onades seguien insistint en la seva lluita inútil,
buscant un port on fer recer,
buscant una mirada de complicitat,
cercant un miracle que ens dugués
amb una barca valenta i capritxosa,
a les portes del Paradís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada