CABO DE MATXITXAKO

Vaig fer un ram de flors prohibides
buscant entre les roques un refugi.
El sol jugava entremeliat a amagar-se
entre els verds arbres del camí que porta a Matxitxako.
Les onades escrupulosament violentes
feien tremolar les roques encastades,
com tremolava la meva mà plena de plantes,
sols d’imaginar-me acariciant-te.
Tota tu, plena d’olor de flors silvestres,
la mà, el tors, les cuixes, els pits, els ulls…
aquells ulls inviolables, aquella tossuderia innata
que ens observaba enamorats entre les roques salvatges
del cab més al nord d’una peninsula revoltada i incòmode.
Vam posar el ram, allí on la fresca el respectés,
i el vam deixar d’ofrena als Deus d’Euskadi,
com qui retorna un bé que li ha estat concedit sense merèixer.
Com la mar que després de colpejar la terra
retorna calmós, a les profunditats d’on ha sorgit.

Les flors, de la terra al cel, passant per les meves mans i les teves.

Bonic final, per a tanta bellesa.