Em vaig enmirallar
en els ulls tristos i decebuts
de la criatura preciosa de la fotografia.
Ulls negres com la pell, com la nit, com la ràbia,
com el fosc carreró sense sortida que era el seu món.
De sobte, el mirall de la meva mirada s'enllagrimà
mullant la pàgina esperpèntica del diari
fent correr la tinta, talment com la sang que s'hi endevinaba.
La criatura preciosa i negre com la nit, com la ràbia
era hores d'ara ja, part de la historia.
Un més, un de tants...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada