Capturar l’instant en que la llàgrima besa l’onada,
llàgrima d’enyor mesclada amb mots.
Nodrir-se del murmuri cadenciós del mar,
i llançar-se atzarós a impregnar-te d’amor.
Veure uns ulls a l’infinit del límit de l’aigua,
allí on la lluna s’amaga lasciva picant l’ullet,
fugint del crit esgarrifós de la gavina.
Crit de llibertat...
On ets que no et veig?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada