Torna a ploure,
tempesta darrera tempesta,
tot negre, negre nit al migdia,
el cel ennuvolat crea l’espai
on els udols del llop es tornen quotidians,
on les verges es desesperen
on les nenes criden a les mares,
i les mares a les àvies
i les àvies recorden vora del foc
quan un cos jove les estimava.
I tots esdevenen records corruptes
de temps passats, records aigualits
per la pluja cruel i insistent.
Plou i el vent capriciós
fa anar les gotes d’un cantó a l’altre.
Potser serà una tempesta sense importància
o potser deixarà els nostres cossos humits
porucs, i sols de per vida,
o tal vegada, ho regenerarà tot
retornant el color verd als llocs ombrívols.
Potser els núvols passaran de pressa,
i jo seguiré esperant-te sota la teulada molla
sobre la gespa inundada d’aigua de pluja,
ofegat de desig per tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada