Era una tarda fresqueta, sí.
Com ella sempre havia desitjat, el darrer adèu a l'Oratori, i amb un simple i fulminant atac de cor, ràpid, sense patir i als peus del Senyor, del seu Senyor, a qui havia decidit oferir la seva vida.
Si, realment era una tarda fresqueta, i tot era tant trist...voltada de les antigues germanes, tant amigues, tant companyes, i ara, com els hi podia explicar que tot era mentida?, com fer-ho?!!.
Se sentia tant sola, tant freda, tant desenganyada, levitant sobre el seu cos envellit envoltat d'espelmes...Se li amuntegàven els records, la familia adinerada, cristiana radical, les hores de cataquèsi, d'oració...tanta castedat, tantes privacions, tanta santedat...i ara què?.
Se sentia de lluny fluixet, el vell murmuri tant conegut, tantes vegades repetit...
Santa Maria mare de Deu, pregueu per nosaltres pecadors, ara i en l'hora de la nostre mort.... Com explicar-ho?
I a fora, la vida tant bella, voltada de Deu per tot arreu, als ocells, els nens, els petons d'amagat en un parc...
...Crec en vos Pare creador del cel i de la terra, de les coses visibles i invisibles.... I tant invisibles!!!!
Segons havia cregut sempre, ara li esperava la benvinguda celestial, l'àngel que la conduís al cel promés davant de Deu Pare a qui pogués donar comptes de la seva vida exemplar i de les seves, poques, debilitats i moments de feblesa, però el cel, era el mateix que cada dia veia a través de la finestreta de la seva cel·la,des de on abans de posar-se a dormir, llençava les darreres pregàries i lloances...
Pare nostre que esteu en el cel.... Quanta buidor, quin desengany...
I aquell cel blau a mida que pasaven els minuts, s'anava enfosquint, com ella mateixa.
L'endemà, la durien a les tombes reservades a les germanes, sense sortir del monastir, com cada matí, com cada nit, com cada dia de clausura...
CLAUSURA!!!, mai aquesta paraula li havia sonat tant amarga, tant cruel, allò que havia estat el pa de cada dia, que havia escollit de molt joveneta suposadament sense coacció, ara esdevenia un record insuportable, en saber que res no era com havia cregut, que realment ningú no l'esperaba alli dalt, que tot s'acabava sense més.
El més cruel era pensar en les renúncies, la joventut malgastada, l'alegría, les rialles, les preocupacions terrenals de les quals, s'havia allunyat.
També de la sexualitat que moltes nits l'havia despertat molla i angoixada.
Que seria capaç de donar ara per sentir que una ma d'home li voltés la cintura, li acaricies dolçament un pit, li beses el coll... Que seria capaç de donar per engendrar un fill, per sentir-se MARE!!!.
Tot plegat, coses que mai no s'havia plantejat i que ara brollaven del seu cervell, li rajaven sense parar i li omplien el vell cos, ja traspassat d'amargues llàgrimes.
Però el cos, els pits, el coll, el cervell i fins i tot les llàgrimes, havien estat consagrades de molt joveneta a Deu, a un Deu que en el moment més important l'havia deixat sola, molt sola, molt més sola que aquelles llargues nits d'oració a la cel·la, molt més sola que el primer dia d'internat a clausura, molt més sola que mai.
MOLT MÉS SOLA, I POTSER MÉS LLIURE...
I ara, com explicar-ho a les germanes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada