Guardava l’arbre com un tresor les fulles caigudes.
Protegia la tardor les seves llaminadures grogues,
que la humitat s’encarregava de manera gelosa
de mantenir a terra, prop de l’ombra i el vent.
L’estació seguia regalant-nos imatges, sensacions,
i tot romania de manera metòdicament anàrquica
endreçat en les nostres ànimes enjogassades,
en tots i cada un dels porus de l’estimada tardor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada