sincerament
amb
tu, respiro un oxigen fresc,
aquell
que no ha estat mai viciat
aquest
que flota en l’aire
com
partícules de vida.
I
se cantar com un llop a les nits d’insomni,
aquelles
nits de calor insuportable
on
una i altra vegada se’m repeteix la teva cara,
la
teva veu, els teus pits lliures de seda,
i
on, després de tocar fons
remunto
com una boia al mig del mar.
Em
fas falta, ho sento...
i
em sento ridícul escrivint-te poesies,
em
sento simplement un home passat de moda,
que
molesta, que fa més pena que res més,
i
malgrat tot t’escric, i t’escric i t’escric,
de
manera simple, fins que em diguis prou....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada