Al voltant d’aquesta taula de fusta
escampo una cançó de bressol,
a prop del foc que ens escalfa,
a prop de la nit que ens acarona,
voltat dels estels que ens vigilen,
ben al costat dels Déus que ens miren
dels follets que encuriosits
ens observen bocabadats.
Et canto dolçament per adormir-te,
et canto en una llengua mil·lenària
que parla simplement de pau.
Modelo la veu per no despertar-te,
canto a mitja veu per fer-te més plaent
l’entrada a la meravellosa porta dels somnis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada