S’aferrava l’heura
a la casa prop del mar.
Es mimetitzava amb l’entorn
no fos què, les
onades salvatges
l’arrosseguessin cap a un horitzó
que de ben segur no era el seu.
Amiga de les algues i curculles,
les observava encuriosida cada tarda
quan la marea arronsava les aigües,
i des de la seva talaia privilegiada,
plorava atemorida, quan la mar
feia tossuda el camí de tornada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada