on el cel ha estat plorant
llàgrimes salades en forma de xàfec
he sentit com t’allunyaves de mi
com els ocells que emigren al sud
quan arriben les fredes estacions.
En aquesta tarda estranya
se m’han omplert els ulls de rinxols,
els llavis de paraules d’un idioma mil•lenari,
el cor d’enyorament...
Assegut a la finestra amb els peus a fora,
m’he mullat de la teva absència
xopant-me del teu no ser,
del teu no ser-hi, del teu izan...
He repetit com un autòmat
versos d’Uribe, cançons de Laboa
frases entretallades i tristes
tirabuixons de sentiments,
serpentines de festa infantil
sense pastis, ni gominoles , ni regals...
En una tarda tan basca,
hauria donat tot el meu país
totes les meves banderes
per una senzilla abraçada teva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada