VOL -peça d'Eudald De Juana-

Un cop més,
saltaves al buit sense xarxa.
Deixaves volar tots els somnis
i et capbussaves a l'infinit.
Xisclaves tant,
com et permetien els pulmons.
i et senties immensament poderós
en el teu vol sense límit imaginable.

EMPENYER -peça d'Eudald De Juana-

Completament nu
somniaves empènyer el mon.
Posaves tots els muscles al servei,
tensaves tendons i articulacions.
No creies en la teoria del seny,
això ara esdevenia missatge de covards.
Havia arribat l’hora de la força,
de l’empenta, del caràcter, de la rauxa.
Completament nu,
empenyies decidit, cap al no-res
tots els teus somnis i esperances,
mentre el sol, et torrava la pell
i et feia bullir les idees.

L'OLOR

Encara sento la teva olor de colònia dolça,
de vegades encara la sento al meu voltant
i aleshores tanco els ulls i tant sols ensumo
deixant córrer ben a prop un espai de màgia.
Tant sols la olor em transporta a instants plaents,
a passejades per carrers humits i mans llaçades,
l’aroma m’entela els ulls transformats per un instant
en paper de ceba transparent de cinema de joguina,
on els actors, que som tu i jo, es mouen sense gravetat
amb cossos nus, o caminen pausadament sota la pluja
saltant bassals, o simplement amagats sota el paraigües.
En algun racó remot i amagat del meu cervell,
conservo l’olor afruitat de la teva dolça colònia
que em punxa com una daga esmolada d’argent
i em retorna una i altra vegada als teus braços càlids,
on voldria acotxar-me i dormir plàcidament com un nadó
mentre tu em taral•leges una bonica cançó de bressol.

UN LUXE DE CRIATURES

Com petits dimonis,
m’esborronen i em fascinen,
m’atropellen i acaronen,
m’espanten i em captiven.

Com perillosos diables,
em cremen i m’acaricien,
m’abandonen i no em deixen,
em trasbalsen i em sublimen.

Com criatures satàniques,
em critiquen i em comprenen,
em maltracten, també em mimen
em torturen i m’estimen.

Un luxe de criatures.

NATURA -fotografia d'Albert Cuevas-

Al mig del fullatge un raig de sol
que creua les branques desordenades.
I a sota, el nen que mira i imagina,
entre els verds, els marrons i els grocs
i intenta amb els papers i les ceres
repetir, el que és absolutament irrepetible.
Esquinça un a un els intents de dibuix
i a la fi, s’adona que res pot ser tant real
com la mateixa realitat de la natura.
Aleshores, obre els ulls com a plats
i s’abandona a la imaginació més folla.
En pocs instants el insolent paper blanc
s’omple de gargots i colors estrambòtics.
En acabat, una llàgrima fugissera
li mulla els ulls, les galtes, i el paper.
Sense immutar-se, convençut, decideix
que la pluja ha envaït el seu espai.

EUDALD -peça d'Eudald De Juana-

Dibuixes un mon de tenebres
sota el teu somriure alegre i franc,
modeles el fang amb les mans tendres
d’aquell que te pressa per aprendre.
Tens dins el cap una alenada jove
de dolçor, d’imaginació i de fantasia,
que bonic ha de ser capbussar-se
un instant entre els teus somnis,
convertir-se en la ceràmica que modeles
acoblar-se com paparra al teu talent.
Segueix creant petit aprenent de déu
que el mon que imagines i crees
ens ho fa tot més fascinant, molt més plaent.

MAREA

Espero que baixi la marea
per contemplar el teu cos nu de sirena.
L’aigua del cantàbric es retira
de manera quasi imperceptible
canviant el paisatge deliciós,
i el teu cos va agafant forma
les espatlles, els pits, les cuixes.
Sorgeixen les no-res les petxines
les estrelles de mar i les roques
i tu sobre un cavallet marí cavalques
remuntant la sorra estriada i les algues.
Amb els ulls plens de salnitre
deixo que marxis com els somnis.
Instants després contemplo el sol ponent
horitzó enllà vers el infinit
i tot esdevé com un miratge
des de la sorra de la platja.
Marxes com els somnis i la nit m’abraça
bressolant-me com un nadó ploraner.

AL MEU PAÍS

Al meu país, quan fa vent,
els arbres dansen melodies mediterrànies,
i s’espolsen les ginestes i argelagues.

Al meu país, quan fa vent,
tremolen i espeteguen les finestres,
repiquen i es parteixen les persianes.

Al meu país quan fa vent,
canvien i embogeixen les persones,
les orenetes i gavines volen tortes.

Al meu país, quan fa vent,
se'ls aixequen a les noies les faldilles,
els ventila l'entrecuix mentre caminen.

Al meu país, quan fa vent
el foc esdevé un ser salvatge
destruint brutalment el bell paisatge.

Al meu país, quan fa vent,
a Ordis surt algú amb una vareta
a dirigir la simfonia violenta

Al meu país, quan fa vent,
els amants fan l’amor a les palpentes,
mentre dansen i tremolen les espelmes.

Al meu país, quan fa vent,
se m’apareixen a mi tots els fantasmes,
saltant a tentines les teulades.

Al meu país, quan fa vent...

CAMPIONS

De vegades, el més important no és el què aconsegueixes, sinó el com ho fas.
Gràcies Barça, no pel què, sinó pel com.

MURALS -OBRINT PAS- quina cançó tant bonica.

BILDU -Reunir, acordar-

Has sorgit com un bri d’esperança,
com la branca que brota del cirerer mig mort.
No decebis els que rebutgem la sang de l’ira,
deixa volar ben alt els teus coloms,
fes callar boques, remou consciències,
sigues aquell gra al cul de la pobre democràcia,
lluita, treballa, imagina, reclama, exigeix,
sigues gran entre els grans vinguts a menys.
Gora Bildu, gora et labora petit Asterix insurgent.


Itxaropen haize gisa sortu zara,
Erdi-iharturiko gereziondo batetik
kimatzen den adarra bezala.
Ez huts egin amorruaren odola arbuiatzen dugunoi,
utzi zure usoei altu hegan egiten,
itxi itzazu ahoak, eragin itzazu kontzientziak,
izan zaitez grano bat demokrazia gizajoaren ipurdian.
Borrokatu, lan egin, imaginatu, erreklamatu, exijitu,
Izan handia behera etorritako handien artean.
Gora Bildu, gora et labora, Asterix txiki matxinatua.

MACEDONIA SORPRESA

Et faré unes arracades de cirera
i pintaré els teus llavis roig maduixa,
aleshores dolçament, mossegaré
les teves galtes madures color poma,
tot besant els teus llavis de meló.
M’enfonsaré dins els teus pits
i els teus racons d’olor de préssec,
passejaré els meus dits pel teu cap
i jugaré amb els teus cabells d’àngel,
i quan arribi a l’entrecuix, veuré corprès
que no totes les fruites són sensuals
i quedaré estorat, potser sorprès
quan el teu plàtan coroni l’engonal.

Qui ho havia de dir...
Trista macedònia, quan la sorpresa et visita.

FOTOGRAFIA D'UN CAIXER

Dormies sobre uns cartrons
dins l'estança d'un caixer automàtic.
Abans de tancar els ulls cada nit
miraves amb luxuria aquell armari
i amb un somriure prenyat d'avaricia
somniaves ser-ne el propietari...

NIT DE POESIA DE NAVATA -poesia de Júlia Costa-

La lluna de paper il•luminava l’escenari
Esperava amb impaciència la teva arribada
Bevia una mica d’aigua, la gola se’m assecava.
Mirava la mare que em donava confiança
Agafant el paper amb por, recitava les primeres paraules.

Notava com una mà que m’acompanyava
Les paraules amigables d’un: podem.
Ressonaven les paraules com per art de màgia
Rimes consonants i assonants.
Introduïdes, algunes, per un t’estimo.

El so màgic d’una guitarra.
Es fonia amb una veu temorosa, la meva.
I una mirada que demostrava complicitat, la teva.
La gent aplaudia satisfeta.
Tot en la nit plena de màgia
Nit de poesia a Navata.

PER QUÈ? PER QUE SOM ELS MILLORS. CAMPIONS

LA MEVA PREGUNTA ÉS...TANTA PRESSA TENIEN?

LEO MESSI

Tu també ets poesia.
Caminant sobre la gespa
quasi acariciant-la amb els peus,
esperes, mires, toques, marxes,
i les gargamelles s’extasien
veient l’harmonia en moviment.
Tu també ets poesia, no en dubtis,
encara que no sàpigues recitar cap vers,
tots els teus moviments són bellesa
rapidesa, intuïció sempre sorprenent.
I quan amb la pilota fas un gol,
et gires somrient i mires els altres,
i amb els teus ulls infantils els convides,
simple i senzillament a abraçar-te.

QUIM-IO

Soc maldestre per les coses transcendents,
i tanmateix, de vegades m’adono sorprès
que m’emmirallo amb el vol d’una papallona,
que un arc de Sant Martí em fa emocionar,
que m’espanten i em captiven les tempestes.
De vegades faig broma de coses importants
i tot seguit m’esborronen els telenotícies
i com fabricant-me una cuirassa de les falses
torno a fer broma de la guerra o de la pau.
Dins la meva absurda careta de mil homes
he fet el ridícul més d’un cop i més de dos.
Segurament, sense broma, no sabria viure.

Només contadíssimes vegades
se’m gela l’ànima, sense remei ni solució.

Ahir a l’hospital, un nen mig calb reia veient la televisió
endollat al sèrum de la quimioteràpia.
-Feien els Simpson-.

POR QUE?

DÉUS

11 de setembre 2001
Un Déu descerebrat, mana a uns no menys descerebrats, que facin un atemptat a dues torres plenes de gent innocent. Milers de morts Al·là-1 la resta del mon-0

2 de maig 2011

Un altre Déu, -el bo (?)- mana al "lider del mon" que mati Bin Laden d'un tret al cap, saltant-se tota la collonada de l'altra galta i apuntant-se a la secta del Talió. Déu guardi America , al "mon lliure i l'estat de dret" (?). Al·là-1 la resta del mon-1

una ics a la travessa macàbre.

EM CAGO EN TOTES LES RELIGIONS!!!

SI TU EM LLEGEIXES

Perquè se que em llegeixes,
cosiré paraules boniques
prop les pupil•les dels teus ulls,
serà com si tant sols parles amb tu,
com si la resta no existís.
Faré de l’espai del poema
una inesgotable declaració d’amor,
fins que les paraules quedin curtes
o simplement es facin repetitives.
Burxaré tots els diccionaris
paraules d’amor en altres llengües
je t’aime, i love you, maite, ti amo,
cercaré antònims i sinònims,
que donin més valor al que t’escric,
o potser només un toc més distingit.

Tot això només tindrà valor si tu em llegeixes.

NIT SENSE SOMNIS

Quina nit més trista, una nit sense somnis.
Fora s’agita el vent i els xiprers dansen frenètics,
i rodolo pels llençols buscant una ma que m’acompanyi,
un alè que em digui vine, entra, acompanya’m
per la negra nit i els foscos passadissos onírics,
uns ulls clucs com els meus, que em donin pau
i em convidin a traspassar la porta on tot és possible.
Que trist, no somniar, i quines nits més llargues sense somnis
que t’ajudin a fugir de tanta i tanta realitat dolorosa.
Sense aquells instants dolços en que les pupil•les es retrauen,
el cos queda inert, i el cervell s’abandona a la màgia
de situacions increïbles, i instants estrambòtics.
Instants en els que li dius a ella, el que fa tant de temps que calles,
moments en que et surten totes les paraules com serpentines,
i com que tot és possible i tot t’ho inventes, t’acostes,
l’acaricies, i li dius a cau d’orella, que fa molt que la somnies,
que fa massa temps que la inventes, que fa un mon que l’estimes.

I al mati et despertes, i una llàgrima et recorda, que recordes tots els somnis.

que n’és de trist, una nit sense somnis.

SOMNI HUMIT

Vaig capbussar-me al teu cos
com qui salta al buit, sense xarxa
sense més intenció que la de sentir.
Només sentir, l’olor, el frec, els llavis.
Vaig saltar, valent i inconscient
sobre les teves natges per notar la suavitat
i recórrer les estries com caminets de plaer.
Em vaig deixar dur per la rauxa
i la humitat lliscosa del teu sexe.
Vaig enfonsar el cap entre els teus pits
per tal de no poder escoltar res més
que el batec del teu cos, acompassadament.
Vaig mirar-te els ulls inundats de llàgrimes
com llacunes desprès d’una gran tempesta
i vaig endevinar-hi una guspira de desig.
En entrar dins teu, milers d’estrelletes
em van recordar que era negre nit
i que tot no era més que un somni humit.

NINES DE PORCELLANA

De terres llunyanes
mouen el cap, obren les cames,
branden canells, fingeixen les ganes,
prop les voreres de les carreteres,
arrosseguen misèria, fred i recança.
Si els treus la pintura de llavis i cara
semblen ninetes de porcellana...

Tant sols pel fet de poder sobreviure,
et fan el que vulguis...però sense somriure.

ABSENTA

Hi veies massa clar
aquelles nits d'amor i absenta,
potser per això vas canviar-la
per aquell wiski més barat.
Jugaves massa aprop del deliri
i ell et jugava males pasades
fent-te veure les coses com són.
La realitat et fonia l'hipotàlam
i milers de rinoceronts en estampida
decidien passejar-se pel teu cap.
Potser si que eren masses 80 graus
de la beguda directe i deliciosa.
Ara, t'has fet gran i l'enyores
com s'enyora el primer amor,
aquell amb qui vas rebregar-te
per primer cop vora els llençols,
i en tancar els ulls, plores desconsolat
la pèrdua d'aquella sensació que ella et donava.
La sensació de ser lliure, i indestructible...
Almenys, tot s'ha de dir, fins l'endemà,
a l'hora en que els rinoceronts es despertaven...

GURE OROITZAPENAK

Traducció

Com les fustes soltes de les galeres
els nostres records no es desfan al fons del mar,
i tampoc busquen cap port.
Com les fustes soltes de les galeres
els nostres records es balancejen sobre l'aigua
a mercé de les onades indestructibles i sense destí.

RUPIT

Voltat de pastures

en la quietud de la plana,

prenyat de silenci, engolit d’olors,

els ulls s’emmirallen

i a la boca em ve un crit...RUPIT!!!.

COM ÉS QUE M'AGRADA TANT EUSKADI? DONCS PER COSES COM AQUESTES

Traducció lletra de Mikel Laboa:

Nascut de cançons, visc de cançons,
amb cançons faig fora el dolor
ho he aconseguit amb cançons,
per qué no aleshores, morir amb cançons?

Amb cançons ho he dit tot,
amb cançons pausades veritats
i si amb cançons he fet de la ofrena, norma,
amb cançons us confesaré els meus pecats
i de cançons serà aleshores la meva penitència.

Quan mori, enterreu-me amb cançons,
penjant de l'aire per cançons d'amics
que a la terra em posin amb gatzara.
Mil cançons els deixaré en el mon,
i que elles siguin per a tots el meu record.

SEMPRE RUBIANES

L'ESTACIÓ

Han tornat a sortir les flors grogues prop de casa,
com cada primavera un ramet de flors ben grogues,
inundant les petites escletxes del camí asfaltat.
Ha florit l’ametller, el perer, el presseguer,
als vells cirerers i la morera despunten fulles,
omplint cada racó del barri de tendra pau.
Corra l’aigua alegre per la riera després del llevant
i els rierols de la comarca supuren aigua i humitat.
Un paradís prop de la mar mediterrània...

Cauen bombes a les portes del paradís,
a poc quilometres del meu hort i els cirerers,
els dictadors, segueixen matant i reprimint ,
segueixen torturant el seu poble en nom del seu poble...
quina gràcia!!!.
Prop del meu ramet de flors groguenques
un tirà fastigós bombardeja els ametllers i les oliveres,
i esquinça cruelment la meravella que ens regala la estació.
Amb el seu pútrid alè, amb la seva sola presència,
converteix la lluminosa primavera, en un hivern fred i cruel.

I jo sec al portal de casa, i veig els avions creuant el cel
avions de guerra engalanats de sang i d’ira. Els bons, en diuen...
I miro el presseguer, el perer, l’ametller, els cirerers
i voldria ser un d’ells, traient fulles, fruits, germinant-me a sobre...

JAPÓ-MARÇ-2011

L’aigua es va endur la fràgil barqueta de paper,
i el nen va quedar moll per dins, per fora.
Marxaven lluny les il•lusions navegant a llocs incerts,
i amb ells, tota la traça i astúcia papiroflèxica.
Va quedar el nen sol i trist sota la pluja àcida,
amb els ulls esquinçats pel vent i la penúria.
Va quedar només runa prop d'ell , tristesa encomanadissa,
i lluny, massa lluny, la protecció dels pares
engolits per la força salvatge de la natura capritxosa.

Massa lluny tot per ser real. Massa real tot per ser tant cruel.

TRISTESA

No tinc ganes de somriure.
I si molt m’apures, ni motius.
Tant sols d’intentar-ho
els músculs maxilo facials
es neguen a tant estúpid moviment.
Ben pensat, només tinc ganes de dormir,
d’abstraure’m de tot i de tothom,
i caure en el forat del no res del son.
Potser demà quan obri els ulls,
tot serà d’un color més divertit,
els ocells cantaran enlloc de defecar-me,
i la primavera esclatarà com una rosa.
Entre tant, i si no us fa res, tant sols avui
deixeu-me submergir en la placidesa
dels bassals de la meva desolació.

SANT PERE DE RODES

pintura Josep Valls

Dalt d’un turó sonen campanes
a sota el Port, a dalt el cel,
al seu voltant natura salvatge.
i en cada pedra gravat en or
la nostra història, la nostra parla.

CASTELLERS

pintura josep valls

Lluita desigual
entre el muscle i l’equilibri.
Amunt, amunt, sense aturar
tant sols nosaltres, en som el límit.

Freguem el cel que és infinit,
gratem estels amb les puntes dels dits

MEDITERRÀNIA

pintura Josep valls

Has lluitat tota la vida,
per assemblar-te al teu cosí Cantàbric,
brau, salvatge, valent i agosarat.
tant sols de tant en tant de forma estranya
la tramuntana aconsegueix remoure’t les entranyes.

ET VESTIRÉ, SI CAL...

Vestiré la teva absència
amb draps de nina de porcellana,
amb lluentons de cantant de rock,
o tanmateix un vestit roig
com la dona de la pelicula.
I sinó, amb un vaporós vestit blanc
perquè t'aturis a les sortides d'aire
i veure't flotar com a l'espai.
Et vestiré de fantasia per recordar-te,
i si se m'esborra algun traç,
et vestiré de nuesa que és com et presento,
un vestit de pell per abraçar-te.

IN CORPORE

Arriba fredament la ma de la mort
esquinçant cortines glaçant mirades
i com un tifó violent i implacable
ens roba l'alegria i l'esperança.
Com un baf fastigosament latent
ens entel·la i ennubola la mirada,
ens furta les ganes de somrire
ens deixa secs i infinitament sols i buits.
Amb la seva falç esmolada
ens recorda l'efimer que és tot
com el blat que neix el maig i mor el juny,
com les tempestes sobtades de l'estiu,
com el pas del temps que camina
ferm i incombustible a pas de formiga
i vist de lluny ens sembla un avió supersònic
que passa veloç davant els nostres ulls tristos i estorats.

FRONTERES

Han posat fronteres entre el bes i la raó,
entre la paraula i el dret, el desig i el plaer
Les han posat allí on les humides llàgrimes
corrien d’antuvi lliurement galta avall
confiscades cruelment per lleis absurdes.
Fronteres a les llargues passejades amb el gos,
i a les tardes lluminoses i festives de diumenge.
Als jocs i les innocents mirades dels infants,
a les esperances i il·lusions dels més joves.
Al vent del nord que ens acarona la cara
i ens esbulla amb violència els pocs cabells.
Fronteres a les rialles massa sorolloses
a les cançons, i als idiomes que no entenen.
A les maneres diverses de vestir,
de sentir, de compartir, d’estimar...

Només han deixat lliures les bales,
que no hi entenen de visats ni passaports.

VOSALTRES FEIXISTES SOU ELS TERRORISTES

Els desgraciats feixistes corruptes del PP, han clausurat l'emissió de tv3 al País Valencià.
Igual que feien els nazis cremant llibres, ells tallen la paraula, en una clara agressió a la llengua de milers de valencians que la consideren seva.
Igual que els nazis.
Mans dels que maten, brutes, mans fines que manen matar, mans tremoloses...
VISCA EL PAIS VALENCIÀ LLIURE DE FEIXISTES.

GAZTELUGATXE

Pengen vaixells del sostre de l’ermita,
suren fades engalanades de salnitre.
Enmig del mar sonen les notes de Laboa,
i els crits de pescadors morts a les roques.
El Cantàbric majestuosament salvatge
retorna una i altra vegada l’aigua costa enllà,
i tot recomença, i com un miracle, es regenera,
vora les inacabables escales que porten al cel.
I de les llunyanes tavernes del port de Bakio
les melodies es confonen amb cants de sirenes
rebotant entre la bellesa absolutament irrepetible
d’uns paratges tocats pels Deus.

SORTU BAI

com un tel
l’ombra de la melangia
m’ha esborrat els teus ulls.
He fet esforços de memòria
i m’han dut a un rusc de mel
on les abelles dansaven alegres
al so de ritmes suaus i passionals.
Seguiré reconstruint el teu rostre,
lentament i sense pressa
com qui dibuixa amb alegria a la tela
pinzellades d’infinita bellesa

RAFELCOFER

Els amics de l'associació cultural El Rebrot del poble valencià de Rafelcofer -comarca de la Safor-, organitzen un concurs curiós, enginyós i divertit. Quan t'apuntes al concurs, et faciliten tres paraules amb les que has de construir una poesia d'un màxim de trenta paraules. A mi em va tocar GUARIR, FOC I RELLOTGE.
Felicitats per la iniciativa. I visca el Pais Valencià.

M'HA ATRAPAT L'HIVERN

M’ha atrapat el hivern
amb els seus blancs gebrats
i els roigs dels arbres i boix grèvols.
La poesia ha sorgit enmig de la bellesa
dels camps llaurats, pausats pel fred
i l’alè embafat de la boca del gos
que panteixa feliçment al meu costat
en la lenta passejada sota el tímid sol
que més que escalfar,em fa companyia.
El hivern m’ha fet presoner dels propis mots
i les paraules han sortit com sentiments
o nervioses i bellugadisses formiguetes
escampant-se pels racons ombrívols
on el fred s’arrapa i s’acomoda,
pels salzes i les moreres despullades,
pels camins enfangats i les voreres,
per les fagedes inundades de fulles grogues,
pel fum de les xemeneies i l’olor de llenya.

M’ha atrapat el fred hivern
tot mostrant-me les seves infinites meravelles.

CALAIX DE SASTRE

Guarda aquests mots a la memòria,
no els escriuré enlloc, no els gravaré
Ni tant sols els posaré mal endreçats
al fons de cap calaix de sastre.
Són únics per tu i intransferibles,
d’un sol ús i fets tal com ragen,
perquè els guardis i els recordis
quan la lluna blanca faci el ple,
o quan el humor i l’esperança
juguin amb tu a fet i amagar.
Guarda’ls sota el coixí dels somnis
o si vols, repeteix-los al matí
quan el sol et piqui als ulls,
o el vent del nord et desvetlli el son.
Són només teus, com petits petons
per les teves dolces galtes,
com tendres carícies dels meus dits
pel teu cos calent i suau.

KEN ZAZPI -IZARREN HATSUA-

ASSENTIRÉ DE GRAT -salvador espriu- MIKEL LABOA EN CATALÀ

MIKADO 10

fotografia Albert Cuevas

He dibuixat amb quatre branques
la silueta destruïda del vaixell.

A la popa hi he posat els teus ulls,
a la proa la foscor dels teus cabells,
a la coberta la duresa dels teus pits,
a l'aleta la fermesa dels turmells,
de motor les teves cuixes i el melic,
els dos braços per a fer servir de rems...

I de sobte el mar golut ha vingut i l’ha desfet,
i a la sorra hi ha quedat l’escalfor del teu alè.

MIKADO VIII

-Albert Cuevas-

Prop les aigües inestables
contemplava estupefacte el teu naufragi.
S’acostaven empeses pel vent les restes,
i jo amb peus de fang les recollia una a una
intentant recompondre els teus missatges,
com un puzle inacabat i ple de blaus i verds.
Al costat de l’arbre sec em creia a resguard
d’oratges, temporals i malaurances.
Els meus ulls escrutaven les aigües
buscant entre les algues i les branques
una ampolla amb un missatge teu.
Potser el Deu Neptú se’t va engolir
com engolia jo les pròpies llàgrimes.
Potser una sirena o un dofí
juga ara amb tu a redós del fons marí.
Potser danses amb els peixos
amb un collaret al coll d’algues i curculles.
Potser ara, per fi, ets feliç.

MIKADO VII

-FOTOGRAFIA ALBERT CUEVAS-

Sorgeix la bellesa del no res
per convertir-se en escarafalls
sense angles ni fissures.
Flotant en el cel mig pintat
les branques presumides, dibuixen
figures geomètriques inventades.
Els cards les veuen volar divertides,
i al fons, l’horitzó inabastable,
ple de somnis de colors i núvols roigs
dibuixant amb destres pinzellades
un cel ple de somnis, on tot és possible.

OCELLS

OCELLS ERRANTS -miquel laboa-


Com ocells que emigren al sud
i es posen tranquils a la teva finestra
fregant les potes amb les fulles de gerani,
he deixat la claror de les meves pupil•les
descansant apassionadament sobre les teves,
i de sobte m’ha vingut al cap l’olor de gessamí
o potser de olorosa ginesta recent tallada,
i he tancat els ulls per somniar els teus braços
i la calidesa exultant dels teus llavis molsuts.
Com els ocells, he fugit del fred cap al sud
i del balcó, he sentit la teva veu que em cridava
i de manera enterbolida, he vist la teva silueta
allunyant-se nord enllà... on diuen que la gent es neta, culta, lliure........

BONES FESTES

FEIXISTES

Avui he obert la boca tant gran com he pogut
i he llençat un crit al vent, un crit de ràbia.
A fora pels carrers corrien els tancs dels vencedors
escopint paperets de colors entre banderes i proclames.
De lluny se sentien encara els canons i la metralla
i les cantonades s’omplien de desvalguts i pidolaires.
El cel encara rogent escampava olor de sutge i sang.
Avui entre els símbols dels nazis i els racistes
m’he acomiadat dels teus ulls de nina de porcellana.

Maleeixo cada segon de la seva vida, i cada engany,
a qui converteix en desferra, tresors d’altres temps.
Que en guerra descansin, els qui prostitueixen consciències.
Que un mal vent se’ls emporti per sempre més.

UN VALS AMB TU

take this waltz, take this waltz

Vull ballar un vals amb tu.
No t’amoïnis per a res, deixa’t portar
jo seré els teus peus i el teu ritme.
ja sé que no sé ballar, però a qui importa?.
Deixat seduir per l’espai i el moviment,
per l’escalfor de la ma, i el zig zag del cos,
I si et trepitjo, mira la lluna que fa el ple,
no m’ho tinguis en compte, tant li fa.
Para la orella i deixa els ulls closos,
potser la rosada del matí ens cobrirà,
o la tramuntana s’unirà a la nostra festa.
Vull ballar un vals amb tu,
ho he decidit, no t’hi pots negar,
que el temps passa i potser demà
ens faltarà la música o l’energia
o les ganes, o l’espai, ves a saber,
deixa els per quès i vine a ballar.

BIZKAIA MAITE -Estimada Biscaia- Benito Lertxundi

Traducció

Estimada Biscaia
ahir al mati et vaig veure
vestida de blanc, verd al cap, foc al cor,
esvelta, massissa, preciosa
quan passaves al costat del meu desig,
i la teva dolça olor,
treball, amor, mar,
es feia el meu amo.

Ahir al mati vaig sentir
l’eco de la teva parla,
la carícia del teu cant
sobresalt al cor i flotant
des de el més profund del teu eco,
vaig saltar, i volar.

Ahir a la nit,
al costat de l’hort dels avantpassats,
et vas dedicar a ballar
a improvisar versos, alegre i picant
sina prolífica, font inesgotable.

Estimada Biscaia
vestida de blanc verd al cap, foc al cor
consol i dolor del sofert poeta,
amor i cant, la teva suau parla,
la teva empremta,
el roig del teu ferro, són avui el meu refugi.

NAHIZ ETA HERIOTZA Encara que la mort...-mikel laboa-

TRADUCCIÓ DE L'EUSKARA
Malgrat que sé
que la mort m'ha d'arribar
no per això
renegaré de lluitar amb ella
amb totes les meves forces,
no m'agafarà desprevingut,
mentre visqui cantaré la vida
i si abans de temps
la mort m'arrivés
el darrer lament
que s'apagui als meus llavis
serà el primer somriure
que florirà en els teus.

HE TANCAT LA PORTA

Ja he tancat la porta en sortir,
he regat les plantes amb la regadora de plàstic,
he recollit la roba estesa que batia al terrat,
he donat de menjar l’ocell i amanyagat el gos.
Marxo lluny i per sempre a descobrir nous aires,
a deixar-me dur per altres olors i fragàncies,
a altres maneres de veure la vida i les relacions.
No em penedeixo absolutament de res,
per que no tinc de què penedir-me.
He estat a prop teu i tot em semblava plaent,
i ara trobaré a faltar la teva companyia
les teves inquietuds, les teves preguntes,
el teu alè, el teu perfum, el teu somriure ensucrat.
He tancat en sortir la porta pesada dels anys,
he regat les plantes ja quasi marcides,
he recollit la roba gastada i amb olor d’humitat,
he donat de menjar a l’ocell que ja no canta
i amanyagat el gos que començava a bordar-me.
Em costa dir adéu però malgrat tot
l'estimada tardor m’ha jugat una mala pasada.

ENTRE DOS MIRALLS

Et vaig acariciar

per veure la caricia mil vegades repetida.

Vaig besar-te els llavis

i milions de llavis van embolcallar el meu desig.

Vaig posar-te entre dos miralls

per poder veure't repetida fins a l'infinit.

CARRER FOSC

Mai no vaig acompanyar-te
per cap carreró fosc, com tu volies.
Sempre avingudes plenes de llum
i ulls que ens observaven despreocupats.
Els meus silencis es farcien dels teus,
tant sols donant-nos la ma en fèiem prou
i la resta jugàvem com infants, a imaginar-la.
No gosava abraçar-te amb força la cintura,
ni recolzar-me pausadament a la teva espatlla,
potser era massa poruc, ingenu, o insegur,
i tanmateix em resultava tant plaent la passejada,
tant plaent com un acte sexual assedegat i intens.
El soroll compassat i viu de les teves passes
s’havia convertit sense adonar-me
en el retruc d’un segon cor dins el meu pit.

TRAMUNTANA -Imatge Albert Cuevas-

Fugies com el vent del teu propi jo.
Com el vent en plena travessia del desert.
No miraves enrere per por de convertir-te en sal,
no miraves endavant per por del futur incert,
només corries, esvalotadament, corries, visceralment,
com un reu que ha vist la única escletxa de la garjola,
Corries i deixaves enrere un rastre de pols inert,
una estela de baba calenta com de cargol,
Fugies i pretenies que el passat quedés esborrat
com si mai no hagués existit pels altres
Corries i fugies, tot deixant darrera teu
les línies inexactes i meravelloses del teu pinzell,
els traços homogenis de la teva imatge ventosa.
Fugies i et converties en no res, com el vent,
com la violenta tramuntana que tot ho remou,
i al cap i a la fi, desapareix sembrats enllà
oblidant el nord i les muntanyes. Oblidant l’origen.
Renegant, fins i tot, del Deu que l’ha parit.

SISÉ SENTIT

Intuïa que no et veuria mai més
que els dies passarien llargs i estèrils
com una catifa de corpus sense flors,
que mai més sentiria la teva olor d’opi
ni podria escoltar la teva veu melosa.
Tenia la cruel intuïció que els meus dits
mai més tornarien a fregar la teva esquena
ni la llengua passejaria afamada pel teu cos
com una obstinada i meticulosa formigueta.

Potser només era intuïció, però poc a poc
vaig saber que els meus sentits
deixaven de sentir-te en ple enyorament.

GUST

M’agradaria saber, quin gust té la teva pell
i poder assaborir-la com una menja exquisida
tastant les parts, els racons, els fluids.

Voldria saber quin gust tenen els teus llavis,
si és veritat que tenen gust de maduixa,
repassar-ne el perfil efímer de pintura.

Seria genial poder llepar-te tots els mots,
els que dius, també els que astutament et calles,
glopejar-los com un bon vi per dins la boca.

Voldria omplir de saliva la teva mirada
fer-la lliscar per la llengua i entre les dents
i desprès si cal, sobre seda projectar-la.