Mai no vaig acompanyar-teper cap carreró fosc, com tu volies.
Sempre avingudes plenes de llum
i ulls que ens observaven despreocupats.
Els meus silencis es farcien dels teus,
tant sols donant-nos la ma en fèiem prou
i la resta jugàvem com infants, a imaginar-la.
No gosava abraçar-te amb força la cintura,
ni recolzar-me pausadament a la teva espatlla,
potser era massa poruc, ingenu, o insegur,
i tanmateix em resultava tant plaent la passejada,
tant plaent com un acte sexual assedegat i intens.
El soroll compassat i viu de les teves passes
s’havia convertit sense adonar-me
en el retruc d’un segon cor dins el meu pit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada