Alguns, juguem amb paraules.
Les endrecem, les desendrecem,
les polim, les barregem, les escrivim,
en fem puzles i figures polièdriques,
en fem dogmes i després com Déus,
pugem als nostres pòdiums ridículs
i ens pengem medalles imaginàries.
Alguns inclús tenim la santa barra
de dir-ne sense escrúpols poesies.
D’altres fan de qualsevol cosa poesia,
un dinar, un espai, uns objectes, una rialla,
una unió d’amics diversos al voltant d’un espai.
Inventen, juguen, fan lliscar les mans en fang,
Creen, sobretot creen, viuen, sobretot viuen,
allunyats o no, de les paraules tèbies i fàcils.
Creen vida, creen poesia, creen estats d’ànims.
De tant en tant, fan viatges en la imaginació,
agafen avions, trens, vaixells, tots i cada un,
amb un sol destí, aquella Ítaca somniada,
i en la seva manca d’individualisme inútil,
arrosseguen gent, els fan partícips del seu somni,
els porten a illes, a paradisos, a volcans...
De tant en tant, escriuen llibres
per tal que no quedi tot en la memòria
que a vegades s’esberla tràgicament,
entre fragilitats i massa presses absurdes,
amb el temps i les pluges, amb els sols,
amb els estius calorosos, i les eternes primaveres.
Formen part d’un tot que imaginen i creen cada dia.
Ja ho deia el poeta:
Hi ha persones que lluiten tota la vida,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada