Amb els ulls oberts
i el centre de gravetat descentrat,
puc veure la línia de l’horitzó,
aquella línia imaginària llunyana
que em recorda que totes i tots caminem
pausadament i entre rialles, cap a l’autodestrucció.
Tot perfectament programat i decidit,
sense més esperança que la que aquella
que cadascú es vulgui fabricar a mida.
Autodestrucció com a espècie, com a individu,
com a país, com a llengua, com a societat.
Restem indefensos per la nostra pròpia covardia,
per la nostra insultant i absurda inacció,
per la nostra enorme estupidesa amanida de mandra,
per tants i tants litres de vaselina consumida,
que d’això es tracta, simplement de consumir,
la paradoxa de tot plegat, consumir per consumir-nos.
Fer veure que lluitem sense moure un dit,
amb un seient perfectament configurat
amb la forma obscena i egocèntrica del nostre cul.
Amb els ulls oberts i cansats, visualitzo l’apocalipsi,
resumit en una selfie, altrament dit, autoretrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada