Em refugiaré en les paraules
quan la borrasca de l'esperit
vingui a xopar-me l’ànima,
amb la crueltat persistent
que tenen les llevantades.
Obriré el paraigua caduc,
aquell que du gravat el nom,
que tapa just el que ha de tapar
i deixa a l’aire lliure els espants,
les males idees, les vergonyes.
Esperaré que escampi la pluja
i després sortiré a olorar
tots i cada un dels vells racons,
on passejàvem a la infantesa
quan érem innocents de tot,
i el pas del temps encara
- i és molt dir -
no ens havia tornat covards
i terriblement acomodats.
Em refugiaré en les paraules,
quan escampi i tan sols
quedin els núvols del teu somris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada