No veig el fil d’on penja l’ocell
que juga amb la tramuntana
restant immòbil amb el vent.
Quin retrat més bonic de llibertat,
aquest pesarós dilluns al matí,
on tot sembla monòton i repetitiu.
Quina enveja sana deixar-se dur pel vent
i poder jugar a quedar aturat
sense haver de dependre de cap fil...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada