MARIDATGE

 

En honor a la majoria,

els que no hi són i mai més hi seran,

els absents, els enyorats, els difunts,

llenço un ram de flors fresques al vent

i deixo que caiguin en les profunditats

d’aquell abisme fosc que tinc als peus.

I en aquella barana meravellosa i fascinant,

amb el vi dolç jugant entremaliat al paladar,

amb Barcelona al fons plena de llumetes,

la boira que mig tapa la caixeta de jocs

d’aquell Tibidabo de la meva infantesa,

deixo impregnada la imatge enjogassada

de dos amants joves i inexperts que es besen

transformant aquell maridatge en un joc màgic,

en un instant plenament irrepetible de sabors.

Els miro amb enveja, mentre la boira inusual

els converteix en una absurda calcomania

d’aquest paisatge amb milers de gotes de plugim

mesclades amb saliva i carmí, amb desig i passió.

I torno a mirar l’estimada Barcelona fonent-se ja

en una pluja torrencial, com feia molts anys,

on els paraigües es dobleguen i els sense sostre

s’aixopluguen en estances d’uns caixers inexistents,

-maleit capitalisme que nega fins i tot l’aire i l'alè

als pobres miserables que ja no tenen res de res-.

En honor a la majoria,

als qui ens han deixat al llarg dels anys i segles,

llenço des d’aquesta talaia que ens ha regalat el temps

un ram preciós de roses a destemps, de gladiols,

de margarides ja pansides com les il·lusions...

I com deia la pel·lícula, acompanyo la imatge del petó

amb un: «sempre ens quedarà Barcelona...»