LA FINESTRA

 

Cada capvespre penso que tot va a la deriva,

que tot està per fer i desfer, ocult en el no-res.

Veig la lluna orfe, obrint-se a cops de colze,

el seu feixuc i repetitiu camí entre les estrelles,

i penso en tu, abandonat i abandonada de tot,

en tu que encara creus en els homes i les dones,

en tu que vius enganyada i enganyat d’un demà,

que serà millor, és clar que sí, perquè tu ho has decidit,

i se m’escapa un somriure sorneguer i melancòlic

perquè m’has recordat la meva ja llunyana joventut,

on creia que tot era possible, i creia en Déu i els àngels,

i veia verges Maries, perquè abans, n’hi havien més,

i en uns pastorets que sempre deien que havien mort el llop,

i ara m’espanta fins i tot un pobre assedegat porc senglar,

i protegeixo el meu jardí creat a pols de terra dura i seca,

i compto els dies endarrere i no pas com caldria, endavant.

Perquè tot s’ensorra, i girem la cara per negar-nos-ho

i viure així una mica més feliços com l’estruç,

o com en pobre Pinxo, aquell eriçó que cada dia

menja de la resta del pinso que li deixen els gats

a l’ampit d’una finestra que fa temps que ho acull tot...