Em segueix el so dels esquellots
i la solitud més profunda entre els boscs d’Aia.
Em segueix tan sols la meva ombra
projectada sobre la boira persistent.
Avui tampoc ha sortir el sol,
ens ha deixat sols a mi, amb el meu esperit.
Hem aprofitat per xerrar de tot i de res,
de la vida, i dels instants plaents i dolorosos.
Una altra ànima solitària ens ha llençat un «Kaixo»,
M’he posat un dit a l’orella
fent veure que xerrava per telèfon,
en aquell lloc remot i sense cobertura.
M’ha creuat amb un somriure displicent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada