De petit
et cantava cançons de bressol, de l’Albert Pla.
Em miraves amb els ulls oberts, esbatanats,
i sempre reies primer amb els ulls, com ara.
He furgat durant anys en la teva mirada
per intentar entendre la lluïssor que desprenia,
aquella curiositat innata que et governa els dies,
aquella bondat infinita de sota les pestanyes.
He somniat tenir una mirada neta com la teva,
i sempre m’he quedat curt per a descriure-la.
No deixis mai que cap grisor la malmeti,
que cap destí imprevist, tèrbol i covard
et faci aclucar els teus ulls, com dos fars
en la més negre i terrible tempesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada