Tot ell put a cervesa i tabac.
Seguia als seus seixanta-un
portant aquella samarreta
esparracada d’Eskorbuto,
i movia el cap com un gosset
d’aquells antics de cotxe,
endavant, endarrere i endavant,
amb ritme dubtós i patètic.
Escoltava absent la música,
la música que podia ser una altra
però era aquella, la seva:
«Las vueltas que da la vida
el destino se burla de ti
dónde vas bala perdida
dónde vas triste de ti«
Los Suaves i el seu so estrident,
les seves lletres prenyades de fracàs,
la seva música enganxosa:
«Fuiste la niña de azul
ahora eres la vieja verde
como se porta la vida
cuando vales lo que tienes «
I ara se sentia aquella niña de azul,
i veia que no tenia res sota la capa,
aquella capa de mil homes ronyosa.
I demanava una altra Estrella
i obria l'infinitèsim paquet de tabac,
i movia el cap endavant i endarrere,
per sentir-se encara partícip
d’aquella joventut que l’havia abandonat.
Les petites gotes d’orina
eren el recordatori de la pròstata malmesa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada