D’aquesta terra privada que renega del bé públicament
que ho tapa tot amb banderes i consignes esbiaixades.
Sóc d’una terra, que no té esquerra,
on els més miserables es deixen comprar per una idea de nació,
que passa per davant de la gana, i trafica desolació.
Sóc d’una terra que tan sols té dreta
i que mai de la vida s’ha preocupat de donar veu als que ploren.
Una terra que maltracta els vells, i deixa sense feina els joves,
que mai no s’ha cregut prou valenta per reclamar els seus drets.
Una terra mesella i covarda que es deixa comprat per bocins de pastís,
en una taula plena de menges i begudes exquisides,
que es ven sense vergonya ni mala consciència la llengua.
Sóc d’una terra, que mai tindrà esquerra. Sóc d’una terra que fa patir...
Sols el poble salva el poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada