La tristor, no pot amagar mai la bellesa,
ni tan sols l’amargor, obviar la dolçor.
He vist en uns ulls, la verdor del mar,
la lluïssor amagada de l’esperança.
Res és prou trist per a ser tingut en compte,
res prou estrany per amagar aquell imput
que ens transporta als estadis meravellosos
que s’obren com telons carmí de teatres
on la vida recomença cada dia, cada nit,
cada matí, cada ahir, cada demà, cada sol.
Les pestanyes ondulades fan d’onades
i la verdor de les pupil·les ens commou.
L’horitzó potser no es tan llunyà com sembla.
Milions de gavines ens acompanyen el pas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada