LLADRE DE VERSOS

Parlem entre cartes
i les lletres enjogassades ens uneixen
i l’ombra de la lluna que ens esguarda
no té forma ni parla.
T’escric i les paraules em llisquen
com les roques de les cales que tu estimes,
i tinc el presentiment que fugiré i cridaré
quan el mar s’acabi, igual que faràs tu.
Et penso i t’imagino estassada esquena al sol
mestre somnies en agulles de nit
que com petites i fines carícies
acompanyen i acaronen la lluna ja finida.
I mentre les pestanyes humilment s’acluquen,
les xarxes de fum abracen brases,
talment com llengües de foc,
i un gegant negre esguarda embadalit
mentre la teva cala de pedra enyora la sorra
que mig robava entre llàgrimes de sal
dibuixa un llac gelat i melangiós
entre jocs de cristalls de colors.
I observo assegut a la vora de la platja
el llunyà llindar del mar immens,
i les gotes salades es multipliquen
captivant imatges potser irrepetibles.

Les melodies, lentes s’entrellacen abraçades
com subtils rotllanes d’aigua,
convençudes però que en el silenci
hi ha el que realment importa.
I enyoro potser, el verd, el marró
i naturalment les teves pupil·les
on hi busco el que no hi puc trobar,
i m’adono que més d’un cop
els sentiments se m’esmicolen
talment una fràgil porcellana esquerdada
que sagna sense ferida en la nit calenta.
Aviat, potser demà, se que m’esclatarà el cervell,
de tant esperar-te amb la por per companyia,
però lluny de plorar i de tocar fons,
només tanco els ulls i quan els obro
encara veig el gerro de cristall
i el seu reflex incessant de llums,
i torno a somriure o potser tot el que faig,
es viure entre mans que agafen fort
i persones que accepten el suïcidi
de la llibertat que jo mai vull perdre.

I entre versos robats només se m’escapa un desig
no deixis mai d’escriure.