CIUTAT

La boca llaminera del metro engoleix gent sense parar.
Matins adormits de ciutat grisa, pluja insistent picant llambordes,
milers de cotxes burlant semàfors, buscant el divendres amb delit.
Simulacre de felicitat volàtil, calc fastigós d'ahir a aquesta hora.
El magribí venent tabac i mantes, i a la propera cantonada
la lasciva prostituta, ensenyant mig cul i la regatera del pitram.
El gos sense llinatge embrutant l'acera, la vella que espantada
baixa l'escala mecànica del metro sempre avariada.
El tren que s'escapa. Un altre. De fet no bé d'un….
Tres skins agredint dos homosexuals que es besaven a l'andana.
Ni l'amor pot escapar a tanta grisor…
Ciutat buida, on el món s’esvaeix a cada maleïda cantonada.
Fosca ciutat on tothom fuig acovardit de si mateix,
buscant l'hora de plegar, d'anar a casa a compartir la solitud,
veient televisió. L’únic tresor.

De sobte, al metro sona un mòbil
l'indigent de sota els cartrons es desensopeix,
aixecant els braços escopint al mon, l'olor d'alcohol
i contesta la trucada
Digui? Si, sóc jo

Ningú no se n'estranya.A ciutat, ja ningú no s'estranya de res.