L'ESTACIÓ

Em vaig trobar sol en l’estació
esperant aquell tren en el que no venies,
ni vindràs potser mai.
Són fredes les estacions quan esperes
i el anar i venir de gent es fa insuportable.
Abraçades, benvingudes, petons, comiats….
I jo ensorrat al banc metàl·lic de l’andana,
mirant els trens que passen lleugers,
les cuixes de les dones, els estrangers,
alguna pitrera atractiva i pressa, molt pressa.
La veu avorrida repetint en quatre idiomes
les mateixes avorrides paraules metàl·liques....
El Catalunya....el delta....l’estrella...el Talgo...
Via tres...tres...trois...three....
El tragí, bellugadís de les maletes i tu que no vens,
ni vindràs potser mai.
I el món passant davant meu a tota màquina,
en cada maleït tren que no s’atura
si no és per vomitar i ingerir més gent que no són tu.
Més móns, més cuixes, més pitreres....
i tot retorna a començar de nou com un vell presagi,
i jo espero tossut i il·lusionat que arribis, i se que no vens
ni vindràs potser mai.