Feia poms de flors en l'estiu que agonitzava
i m'omplia de folla enyorança el dolç record
del teu somrís.
Lluny quedes ara dels meus braços,
massa allunyats els teus petons xiuxiuejats,
la teva càlida mirada, però m'acompanya,
el teu fantasma és en mi a cada instant.
Les flors, ja pansides poc després dins el cistell,
em recorden l'enyorada olor de la teva pell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada