De vegades
m’adono que els mots serveixen de ben poc,
quan la buidor del desamor truca a la porta,
omplint-me les butxaques del verí que gela l’anima
i ofega el desig que et turmenta a les palpentes.
Aleshores, prenc el poc alè que encara posseeixo,
i recordo els vells temps en que els teus ulls
m’il·luminaven capritxosament cada vesprada
i deixo que la basarda de l’enyor corri galta avall,
monòton i covard, colpint la meva deixadesa,
emmudint-me amb tirania l’escarràs.
Allò que pogué ser i no fou, allò que ignorava.
Aquell anhel que ni tan sols coneixia.
I de sobte torna la calma, com un ressort
com l’antibiòtic a la meva malaltia,
i miro al meu voltant ple de riquesa devaluada
i xisclo desesperat la teva absència,
com el vell pirata que xisclava
la pèrdua del mapa de l’illa del tresor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada