EMBRUIX

Us ha passat mai que de sobte

sorgeix de no saps on, ni com

un embruix que et deixa flotant?.

Com una ple de lluna fantàstic?

O una fotografia d’un prat?

Uns ulls rodons, color de mel?

Un somriure ple i fascinant?...

Doncs ahir la lluna feia el ple,

i a la tele, algú, penjà una foto,

i dels ulls,,,que dir-vos dels ulls...

i el somriure, potser era el meu

tant sols de recordar-los.

PAQUITA

Potser perquè el seu mon és petit,

i alhora ple de vents i pluges,

cada vegada que t’explica alguna cosa

li cauen llàgrimes petites dels ulls,

petites i contingudes, com si plorar

fos un acte vergonyosament covard.

Potser perquè mai no ha sortit ni del barri,

un dia em comentava que no havia vist el mar,

que els límits del seu món eren estrets,

que no hi havia terra més enllà de la capital.

Potser les regues de patates i mongetes

li havien solcat la pell des de petita,

potser el sol, o la neu que va caure aquell hivern

que ella recorda entre llàgrimes glaçades

-l’hivern en que va néixer la petita-

la van fer comprendre que tampoc valia la pena

aventurar-se a buscar més horitzons

que els que li marcava la feixa i l’hort,

o els de la font propera al poble d’on brollava

l’única aigua corrent que no s’havia congelat.

Potser la vida ha estat cruel amb ella, segur.

Potser la vida és cruel cada dia amb tots nosaltres,

però ella sense dents i quan entén una ironia, somriu,

un acte, al que no està acostumada,

una acció que la vida i les circumstàncies

sempre li han negat de manera injusta i cruel

com se li nega el pa i l’aigua al qui no te res.

Potser, com que el seu mon és petit i humit

li brollen cada dia, llàgrimes diminutes

dels seus ulls esgotats de plorar.

ET DESITJO LA MORT.

Jo et desitjo la mort.

Ja sé que ara sortiran els puritans,

els creients, els políticament correctes

i em posaran la creu de mala persona

o de salvatge, però la meva única culpa

és simplement la sinceritat.

Et desitjo la mort.

A tu, assassí de tantes il·lusions,

de tantes esperances, de tantes utopies.

A tu, que et vas apuntar a una guerra

per vés a saber quins foscos interessos,

i que quan aquests van caure pel propi pes

vares fer broma de cada bomba,

de cada mort, de cada destrucció,

tant sols dient: “jo pensava, jo creia,

jo n’estava tant i tant segur...”

A tu que has fet tornar enrere

tants anys de progrés i llibertat

en nom d’una caduca constitució  

en la que no creus, ni vas votar.

A tu que quan somrius és per fer mal,

que quan estàs alegre, fas tremolar

amb la teva rialla de hiena traïdora

A tu que des de el teu no-res d’ara

segueixes movent els fils capritxosament,

per tornar-nos als foscos temps de dictadura

dels que vas sorgir, i dels que mai t’has apartat.

A tu, rata fastigosa que et remous a les deixalles

sense res a oferir que no sigui més merda.

A tu, el més feixista entre els feixistes...

 Et desitjo la mort, no me n’amago.

CLANDESTÍ -peça d'Eudald de Juana-

Amb un farcell feixuc de colors,

tragina la vida de forma clandestina.

Queden lluny els arbres i les olors

d’una infantesa feliç i enjogassada.

Queda molt lluny la sorra del desert,

aquells capvespres de llum ataronjada.

Ara la selva ja no és plena de lleons,

les matinades són de llengua estranya.

Tragina la seva pobresa dins un farcell

fugint dels blaus de cotxe de mossos,

i la seva  mirada conté  tots els accents

mentre el futur, se li esmicola  a trossos.

PLOR

Avui m’he llevat plorant,

com ploren els desconsolats,

els que ja no esperen gaires miracles,

els qui no creuen en cap Déu.

M’he llevat negat de llàgrimes,

primer he pensat que era la pluja

que cau insistent tot el matí,

però en sentir a la llengua

la lleugera salabror de la gota,

m’he adonat que eren les llàgrimes.

Avui però, després de rentar-me la cara,

respirar fondo, i sobretot gratar records,

he decidit de manera unànime amb mi mateix,

deixar de plorar, i plantar cara.

M’he mirat al mirall i he vist sorprès

que sota els ulls hi tenia brillant

un preciós arc de Sant Martí.

POESIA URGENT

Aquesta és, una poesia urgent,

d’aquelles que surten de l’ànima

i s’han d’escriure tal com raja.

Aquesta poesia és per a tu

que ets al camp de batalla

i lluites contra un enemic desigual,

per a tu que no saps que vol dir

em rendeixo, no puc més.

Per a tu que has donat llum

a tants infants que la vida refusava,

per a tu que has viscut enjogassat

i agafat a les cordes de guitarra,

Es per a tu, vell amic de tantes farres,

per a tu amb qui em compartit

el pa, la sal, el formatge i la botifarra.

Aquesta poesia és tant urgent

que ha de ser llegida cada dia

per tal de poder memoritzar-la,

per si l’enemic cruel i injust

ens sorprèn un mati qualsevol
en la més fosca barricada.

LLIBERTAT -visca la terra lliure-

Dansàvem nus a la llum de la lluna

una dansa plena d’utopia i tendresa.

Teníem la nostra Itaca tant aprop,

i alhora tant llunyana i fonedissa

que els estels se’ns encenien i apagaven

en cada passa de l’embogit ball.

Tot plegat semblava un aquelarre

on les bruixes i bruixots eren estranys,

i els nostres peus s’aferraven a una terra

que amb les lleis ens anaven furtant.

Dansàvem nus creient-nos lliures

del jou d’unes regles de joc injustes,

que ens limitaven l’espai i l’alegria,

que ens negaven la feble esperança,

la il·lusió, la llibertat, la excitant follía.

Passades les hores ens coïen els turmells

pel frec de  l’argolla que amb fermesa ens estrenyia.

A L'AMIC I EXTRAORDINARI POETA ÀNGEL RODRÍGUEZ

El Creador, seu a l’era i tant sols observa.

Deixa anar el bolígraf i dibuixa amb un sol cop de vista

unicorns, gossos pigalls, arcs de sant Martí

i serps que estranyament es mosseguen la cua.

Transforma de manera sublim i pausada

una carretera asfaltada sense interès,

en un espai de records amagats d’infantesa.

Ell no somriu, tant sols imagina i descabdella

sense pausa ni mesura, sentiments en poesia.

Recorda els vius, honora els morts, s’emociona

fent de cada mot una immensa barricada,

o tanmateix una pirueta arriscada en la neu.

El Creador, es reinventa a cada segon

per fer-se més autèntic , creïble i honrat

 als seus  propis ulls, a les seves creences

per fer-se fidel  a cada un dels ideals i sentiments.

Després, quan creu que la seva obra és acabada,

es frega els ulls, estira els braços, badalla fort,

llença un crit desesperadament emocionat,

i busca una guitarra amiga que l’acompanyi.

Un Toti que l’agafi de bracet i li digui a cau d’orella:

“Anem bé Ovidi?” , tot i que ell té nom d’Àngel.

LLENGUA MADRASTRA

Quería escribir esta poesía en mi lengua madre,

la que uso, con la que vivo, la única en la que siempre escribí

y me salió sin darme cuenta, en la lengua madrastra.

Esa lengua hermosa que se esfuerza insistentemente

sin conseguirlo, en hacerse huraña, en tratar de imponerse.

Esa lengua rica que parece que disfruta ninguneando a las otras,

Una lengua que uso poco, y en la que nunca poetizo,

y no porque no quiera, sino simplemente, porque no es la mía.

Esa lengua a la que quiero, como se quiere a una madrastra

que por buena que sea, nunca acaba de entenderte,

y que por celos o seguramente por ignorancia,

nunca acaba de dejarte  amar a la que te vio nacer.

En mi lengua madrastra os digo hoy que aunque la lea,

la escriba y la hable con toda corrección, nunca será la mía,

y que por más que ella se esfuerce, nunca la llegaré a odiar.

Y repitiéndome, os dire, como dice un amigo: ¿A que jode?.

IMPUTAT

Han imputat l'assassí.

Aquell que desnona als aturats,

el qui deixa els pobres sense res,

aquell qui extorsiona als miserables

i enganya als vells amb paradisos,

en els que ell no hi creu ni hi ha cregut.

A l’usurer de la corbata i la camisa,

aquell que vesteix pulcrament Armani.

i mira per sobre l’espatlla als dels parracs.

Al contrabandista que remena la brossa,

per prendre la moneda a la rateta presumida.

Aquell que te per lema, quant pitjor, millor!!.

A l’individuo que usa el poder en propi benefici,

i fa política de claveguera, i deixalleria.

Han imputat l’assassí de guant blanc,

aquell qui no ha matat mai a ningú

amb les seves pròpies mans i malgrat tot

ha causat tants morts, tanta misèria, tanta desesperança.

Malauradament, han imputat aquell qui te tota la impunitat.

SIRTAKI

Ella va seure sobre l’escala del pati,

immensament bonica, pintada de primavera,

i amb un somriure d’orella a orella li demanà:

Descalçat, treu-te la camisa de lli i si us plau, balla per mi.

Ell llençà les espardenyes al vent prop de l’hort,

la mira fixament als ulls estengué els braços

i d’una manera rítmica, enèrgica  i quasi còmica,

va encetar un Sirtaki, acompanyat de gent imaginària.

Ho feia tant sols pel plaer de veure com ella reia,

com s’aixecava les faldilles florejades i s’afegia

a la dansa alegre  d’una música que no sonava,

d’una vesprada plena d’herba, flors i abelles,

d’una primavera, que calia aprofitar abans que l’estiu

fongués una a una totes i cada una de les alegries,

tots i cada un dels instants que sabien irrepetibles.

La música inexistent però del Sirtaki queda gravada 
per a sempre a les seves memòries i les seves pells.

L'ESTAT, HO ÉS TOT.

T’estem vigilant.

No riguis, el teu riure es pot interpretar

com un fet subversiu i burlesc cap a l’Estat

i l’Estat, ho és tot.

No parpellegis, podem arribar a pensar

que el teu parpelleig esta xifrat

i estàs col·laborant amb l’enemic de l’Estat

i l’Estat, ho és tot.

No oloris, seria una mostra clara

que esperes el moment adequat

de deixar anar, ves a saber quin gas

que pugui malmetre la capacitat d’olorar de l’Estat,

i l’Estat, ja saps, ho ha d’olorar tot.

No parlis, a no ser que sigui per lloar l’Estat,

ja que qualsevol altre paraula està prohibida

o en tot cas pot ser inútil o supèrflua,

i si has de demanar aigua, fes-ho en la llengua de l’Estat,

ja que l’Estat, ho és tot.

No facis l’amor, l’Estat necessita de tota la teva energia

i no la pots malbaratar amb tendreses inútils

amb petons i manyagues que afebleixen l’esperit

l’esperit d’un estat que ho és tot.

Et seguim vigilant.

sabem amb qui parles, de que parles, quan parles.

Sabem quan et despulles, i quan et vesteixes,

que menges, com ho menges, l’Estat de la teva salut.

Els diners que tens i quant vals, si, quant vals

perquè encara que et creguis lliure, tens un preu,

i el preu, el posa l’Estat amics meu.

Sabem quant guanyes, com et gastes el que guanyes,

sabem el color dels teus excrements,

el resultat de les teves analítiques, els gustos musicals,

el que mires a la televisió i de l’equip que ets.

Si ets alt i ros, si tens cabell, i portes ulleres.

Ho sabem tot, tot.

No tinguis por però, l’Estat, vetlla per tu.

Sigues bo, col·labora.

EN NUEL... MANUEL

Se sent la campana de lluny

enmig de samarretes, sabates,

electrodomèstics i joguines,

tot seguit un ho ho ho, aliè,

estranger, posat en calçador

per les pel·lícules ianquis,

pel Disney, per la nostra pròpia

incapacitat de crear i preservar.

I mentre la megafonia anuncia

que avui és el Black Friday,

-ves a saber que vol dir

però tot és més barat, al 50% tu!!-

ell apareix vestit de vermell i blanc

amb una barba blanca postissa,

amb una vestimenta postissa,

amb ulleres postisses, rialla postissa,
una bondat infinitament postissa,

una panxa postissa, barretina postissa...

Amb milers de problemes darrera,

i un sac ple de caramels de propaganda...

ho ho ho, repeteix compulsivament

tocant la puta campaneta rovellada,

mentre li mira el cul a una joveneta,

ho ho ho repeteix, mentre de manera trista

pensa en el guany minse d’una tarda de disfressa,

I sap de bones tintes que per Nadal,

a casa seva cap pallasso disfressat de Noel

li deixarà una joguina, ni un Ipad, ni un caramel.

Que res d’això no existeix i que ell,

amb els seus anys d’estudis, la seva carrera,

les seves feines mal pagades, la seva hipoteca

que no podrà acabar de pagar mai –pobres banquers-

ha acabat en un supermercat tocant la campaneta

disfressat d’un pallasso inexistent anomenat Noel...

I en acabar la jornada laboral, de camí cap a casa

-per dir-ne d’alguna manera-  s’atura, se la treu amb dignitat, 

i es pixa sobre un tronc, sense adonar-se que era un altre desgraciat,

disfressat de cagatió...

L'ESGARBALLOFA -a tots aquells poetes que escriuen tant bé que no se'ls hi entén res de res-

Esmusejàvem la garlofa

mentre envidilava el dia.

El sol radiluquant sortia

per sobre l’ensumasera

i deslluvanava la marllofa.

Agafats desmunyavem

les fellines i bratules,

i desgranxavem entumissadament

les amutlleres de gratança.

Poc a poc, maltariavem els lurs

i franquisavem agranerament

cada foda de gurgulla.

Tot poludia de relada anera

entre camps de bralanderes,

i esgarxavem  la fragola

que garbava la pulia

i allunitava cada brulla.

En acabat rutaviem la fradura

abraçats en gralonera

i oh! quelabravem la muntruna.

Amb la lluna bajalosa

torinavem a barinejar l’oga

i acalabrant la nusa

ens abalabriem com jancuses

que bruquen agandoleres cruses.

ANANITU DE JARDÍ

Sol

enmig del jardí de casa pija.

Sol

engalanant la gespa de xalet hortera.

Sol

entomant les pixarades del gos cabró.

Sol

amb la cara esquitxada d’aigua d’aspersor.

Sol

fent dia a dia el ridícul més profund.

Sol

allunyat del seu país de fantasia.

Sol

amb la barretina vermella atrotinada.

Sol

amb la dignitat feta puré i humiliada.

Sol.

aguantant el fred, la pluja, el sol.

Sol.

Sol.

Sol

plora sense vida l’ananitu de jardí

amb llàgrimes de pedra i ensorrat

mirant-se engelosit el nou inquilí.

perdut en la seva immensa absurditat,

contempla dessolat el seu recanvi

els amos han comprat un bambi!!!

ORENETA

Una tarda, vaig llençar un petó a una oreneta,

ella es movia nerviosa prop del teulat,

xisclava sense moure a penes les ales,

s’alçava, i tornava amb un vol rasant meravellós.

Sense saber perquè, va fer un niu dins el meu porxo,

i s’hi va quedar tant de temps entre les teules

que sense ni adonar-se, va enllaçar diverses primaveres.

TEATRE DE SOMNIS

Feia el llit de manera impecable

i a la nit, el desfullava amb cura

per poder estrenar nous somnis.

Li agradava fondre’s als llençols,

tancar els ulls i imaginar la lluna.

Tirava la vànova avall, estovava el coixí

i s’estirava talment com si anés al cinema,

fruint d’aquell teatre on tot és possible.

En sortir el sol, allisava els llençols,

s’aixecava i tornava a fer el llit

tot passant la ma amb suavitat

com acaronant l’aventura de la nit.

Abans de marxar a la cruel realitat

d’una feina que l’esclavitzava,

feia una darrera llambregada

i enyorava amb força la nova nit.

Els nous somnis per estrenar.

LA GARRIGA D'AVINYONET

Avui he tornat a passar per la garriga,

encara he sentit el crits dels dits negres

dels arbres cremats enmig dels matolls.

Paisatge dessolat que plora camps enllà.

Encara he sentit l’olor del fum en la memòria,

he tornat a sentir la ràbia i la impotència d’aquell dia.

Paisatge trist  i ennegrit per l’estupidesa humana.

MARIA DEL MAR 2

S’ha fet gran la nena que atrapava records
i els enredava entre les algues i petxines del seu nom,
la petita que pescava llunes tant sols amb les puntes dels dits.
La que ens regalava mirades intenses i somriures endolcits,
i en els vermuts demanava berberetxos, que no li agradaven,
tant sols perquè tocava i si no n’hi havia, no era un vermut.
S’ha fet gran al nostre voltant, quasi sense adonar-nos.
Poc a poc i sense fer soroll, s’ha anat fent dona dia a dia
i encara conserva l’olor de salabror de la sorra fina de la platja
que acarona les lletres del seu nom, i se’n fa barricada
tossuda com és, de cada somni, de cada il•lusió.
S’ha fet gran aquella petita joia que va aparèixer per sorpresa,
i encara, com des de el seu primer minut, se’ns ha fet imprescindible.

 

CUSTODIA COMPARTIDA

He demanat, davant d’un notari desganat

custodia compartida pels nostres somnis.

Per a mi, els dies parells, per a tu els imparells,

però cal que els dos ens en fem responsables.

Que els cuidem i els alimentem amb cura,

que els donem l’educació adequada

per tal que cap mediocre els abarateixi,

que els acompanyem en les febleses,

que els fem més forts en les alegries,

en la riquesa i en la pobresa

en la salut i en la malaltia,

fins que la  realitat sempre cruel

ens deixi orfes.

Amen.