1.2.14

ET DESITJO LA MORT.


Jo et desitjo la mort.
Ja sé que ara sortiran els puritans,
els creients, els políticament correctes
i em posaran la creu de mala persona
o de salvatge, però la meva única culpa
és simplement la sinceritat.
Et desitjo la mort.
A tu, assassí de tantes il·lusions,
de tantes esperances, de tantes utopies.
A tu, que et vas apuntar a una guerra
per vés a saber quins foscos interessos,
i que quan aquests van caure pel propi pes
vares fer broma de cada bomba,
de cada mort, de cada destrucció,
tant sols dient: “jo pensava, jo creia,
jo n’estava tant i tant segur...”
A tu que has fet tornar enrere
tants anys de progrés i llibertat
en nom d’una caduca constitució  
en la que no creus, ni vas votar.
A tu que quan somrius és per fer mal,
que quan estàs alegre, fas tremolar
amb la teva rialla de hiena traïdora
A tu que des de el teu no-res d’ara
segueixes movent els fils capritxosament,
per tornar-nos als foscos temps de dictadura
dels que vas sorgir, i dels que mai t’has apartat.
A tu, rata fastigosa que et remous a les deixalles
sense res a oferir que no sigui més merda.
A tu, el més feixista entre els feixistes...
 Et desitjo la mort, no me n’amago.