Dansàvem nus a la llum de la lluna
una dansa plena d’utopia i tendresa.
Teníem la nostra Itaca tant aprop,
i alhora tant llunyana i fonedissa
que els estels se’ns encenien i apagaven
en cada passa de l’embogit ball.
Tot plegat semblava un aquelarre
on les bruixes i bruixots eren estranys,
i els nostres peus s’aferraven a una terra
que amb les lleis ens anaven furtant.
Dansàvem nus creient-nos lliures
del jou d’unes regles de joc injustes,
que ens limitaven l’espai i l’alegria,
que ens negaven la feble esperança,
la il·lusió, la llibertat, la excitant follía.
Passades les hores ens coïen els turmells
pel frec de l’argolla
que amb fermesa ens estrenyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada