SIRTAKI

Ella va seure sobre l’escala del pati,

immensament bonica, pintada de primavera,

i amb un somriure d’orella a orella li demanà:

Descalçat, treu-te la camisa de lli i si us plau, balla per mi.

Ell llençà les espardenyes al vent prop de l’hort,

la mira fixament als ulls estengué els braços

i d’una manera rítmica, enèrgica  i quasi còmica,

va encetar un Sirtaki, acompanyat de gent imaginària.

Ho feia tant sols pel plaer de veure com ella reia,

com s’aixecava les faldilles florejades i s’afegia

a la dansa alegre  d’una música que no sonava,

d’una vesprada plena d’herba, flors i abelles,

d’una primavera, que calia aprofitar abans que l’estiu

fongués una a una totes i cada una de les alegries,

tots i cada un dels instants que sabien irrepetibles.

La música inexistent però del Sirtaki queda gravada 
per a sempre a les seves memòries i les seves pells.