PAQUITA

Potser perquè el seu mon és petit,

i alhora ple de vents i pluges,

cada vegada que t’explica alguna cosa

li cauen llàgrimes petites dels ulls,

petites i contingudes, com si plorar

fos un acte vergonyosament covard.

Potser perquè mai no ha sortit ni del barri,

un dia em comentava que no havia vist el mar,

que els límits del seu món eren estrets,

que no hi havia terra més enllà de la capital.

Potser les regues de patates i mongetes

li havien solcat la pell des de petita,

potser el sol, o la neu que va caure aquell hivern

que ella recorda entre llàgrimes glaçades

-l’hivern en que va néixer la petita-

la van fer comprendre que tampoc valia la pena

aventurar-se a buscar més horitzons

que els que li marcava la feixa i l’hort,

o els de la font propera al poble d’on brollava

l’única aigua corrent que no s’havia congelat.

Potser la vida ha estat cruel amb ella, segur.

Potser la vida és cruel cada dia amb tots nosaltres,

però ella sense dents i quan entén una ironia, somriu,

un acte, al que no està acostumada,

una acció que la vida i les circumstàncies

sempre li han negat de manera injusta i cruel

com se li nega el pa i l’aigua al qui no te res.

Potser, com que el seu mon és petit i humit

li brollen cada dia, llàgrimes diminutes

dels seus ulls esgotats de plorar.