ORENETA

Una tarda, vaig llençar un petó a una oreneta,

ella es movia nerviosa prop del teulat,

xisclava sense moure a penes les ales,

s’alçava, i tornava amb un vol rasant meravellós.

Sense saber perquè, va fer un niu dins el meu porxo,

i s’hi va quedar tant de temps entre les teules

que sense ni adonar-se, va enllaçar diverses primaveres.