30.11.13

EN NUEL... MANUEL

Se sent la campana de lluny
enmig de samarretes, sabates,
electrodomèstics i joguines,
tot seguit un ho ho ho, aliè,
estranger, posat en calçador
per les pel·lícules ianquis,
pel Disney, per la nostra pròpia
incapacitat de crear i preservar.
I mentre la megafonia anuncia
que avui és el Black Friday,
-ves a saber que vol dir
però tot és més barat, al 50% tu!!-
ell apareix vestit de vermell i blanc
amb una barba blanca postissa,
amb una vestimenta postissa,
amb ulleres postisses, rialla postissa,
una bondat infinitament postissa,
una panxa postissa, barretina postissa...
Amb milers de problemes darrera,
i un sac ple de caramels de propaganda...
ho ho ho, repeteix compulsivament
tocant la puta campaneta rovellada,
mentre li mira el cul a una joveneta,
ho ho ho repeteix, mentre de manera trista
pensa en el guany minse d’una tarda de disfressa,
I sap de bones tintes que per Nadal,
a casa seva cap pallasso disfressat de Noel
li deixarà una joguina, ni un Ipad, ni un caramel.
Que res d’això no existeix i que ell,
amb els seus anys d’estudis, la seva carrera,
les seves feines mal pagades, la seva hipoteca
que no podrà acabar de pagar mai –pobres banquers-
ha acabat en un supermercat tocant la campaneta
disfressat d’un pallasso inexistent anomenat Noel...
I en acabar la jornada laboral, de camí cap a casa
-per dir-ne d’alguna manera-  s’atura, se la treu amb dignitat, 
i es pixa sobre un tronc, sense adonar-se que era un altre desgraciat,
disfressat de cagatió...