EN NUEL... MANUEL

Se sent la campana de lluny

enmig de samarretes, sabates,

electrodomèstics i joguines,

tot seguit un ho ho ho, aliè,

estranger, posat en calçador

per les pel·lícules ianquis,

pel Disney, per la nostra pròpia

incapacitat de crear i preservar.

I mentre la megafonia anuncia

que avui és el Black Friday,

-ves a saber que vol dir

però tot és més barat, al 50% tu!!-

ell apareix vestit de vermell i blanc

amb una barba blanca postissa,

amb una vestimenta postissa,

amb ulleres postisses, rialla postissa,
una bondat infinitament postissa,

una panxa postissa, barretina postissa...

Amb milers de problemes darrera,

i un sac ple de caramels de propaganda...

ho ho ho, repeteix compulsivament

tocant la puta campaneta rovellada,

mentre li mira el cul a una joveneta,

ho ho ho repeteix, mentre de manera trista

pensa en el guany minse d’una tarda de disfressa,

I sap de bones tintes que per Nadal,

a casa seva cap pallasso disfressat de Noel

li deixarà una joguina, ni un Ipad, ni un caramel.

Que res d’això no existeix i que ell,

amb els seus anys d’estudis, la seva carrera,

les seves feines mal pagades, la seva hipoteca

que no podrà acabar de pagar mai –pobres banquers-

ha acabat en un supermercat tocant la campaneta

disfressat d’un pallasso inexistent anomenat Noel...

I en acabar la jornada laboral, de camí cap a casa

-per dir-ne d’alguna manera-  s’atura, se la treu amb dignitat, 

i es pixa sobre un tronc, sense adonar-se que era un altre desgraciat,

disfressat de cagatió...