TERRA LLIURE

Segueixo el batec del meu cor

i segurament d’equivocació en equivocació,

refermant-me en el que sento i penso, sóc tossut.

Veig al meu voltant, massa claudicacions i rendicions,

veig que tot es dilueix com en un cafè calent i escumós,

i trobo a faltar el puny alçat i combatiu, l’ensenya i el cant.

No tinc ganes de rendir-me, ni en la més ignominiosa mort,

seguiré cavalcant al llom de les idees , amb la falç  apunt,

amb la camisa roja d’en Rubianes i en Gila, i la negra de l’Ovidi,

seguiré a lloms dels que sempre perden i tossudament remunten.

seguiré somniant en la idea, diuen que utòpica, d’un mon més just

i d’una terra lliure, neta, desvetllada, justa i feliç.

AURORES BOREALS

He palpat tant propera la indiferència

que m’ha colpit, com el guant d’un boxador.

Ha estat tant clara i diàfana, com el sol,

com la refotuda lluna plena que brilla

furtant-te estrelles, oses majors i polars.

En aquest desert de sorres daurades i fines,

desfaré camins que ja quasi desconec ,

i que el vent del nord s’esforça en esborrar.

I tornaré  a aquell espai líquid i amorf

on només podia abraçar-me a mots.

Tant sols a versos sense rimes ni mètriques.

Avui he vist clar l’adéu a l’escalfor i el frec,

a l’aventura i la dissort,  a la frisança i el plaer.

He marxat entristit i desvalgut,frontera enllà,

i m’he quedat per sempre més, sense aurores boreals...

THE ROLLINGS -Xavier-

La veritat, només recordo l’Angie.

Jo era més de Beathles, de Llach,

de Maria del Mar i Raimon.

La música “moderna” m’atabalava,

massa crits, massa soroll, massa de fora...

Tens raó en el que penses:

“quantes coses et vas perdre de petit...”

I potser tens raó. Massa coses a recuperar...

Però ves per on, recordo l’Angie, això si,

i les festes amb els amics, amb música,

i aquella bola de cristalls que marejava,

i la sensació de ballar agafats, molt junts,

la cançó d’aquells nois dolents i peluts,

que en un moment donat, s’acaramel·laven

i cantaven a l’amor i el desamor,

a la riquesa i la pobresa d’una relació impossible,

a l’enyorança d’uns ulls irrepetibles...

Angie, Angie, they can't say we never tried.

I aleshores en les darreres notes

acostava els llavis i fregava els seus

que no eren ni de bon tros com els d’en Mick...

DISLÈXIA -Ester-

Tant se val, l’ordre de les lletres,

el significat de les paraules,

el sentit de les frases.

Tant se val la velocitat

a la que et funcioni el cervell,

la lentitud de la lectura,

l’embarbussament del pensament.

Tant se val la dificultat d’aprenentatge,

les confusions o alteracions.

Tant se val la repetició d’aquell mot,

que et serveix per pensar i agafar aire

i seguir pensant, i seguir rumiant:  “vale”,

i tant se val  que sigui un barbarisme,

o potser un recurs  recurrent i divertit.

Tant se val que allò que volies ho violes,

o allò que prendries , ho perdries...

Volies una poesia per a la teva dislèxia,

mentre ens captivaves amb els gests,

amb els mots, amb els ulls empetitits,

i tota tu desprenies facilitat....

Felicitat.....Beneïda dislèxia.

L'EBRE -Gandesa-

Segueixen vegetant els fantasmes de l’Ebre,

amb la seva joventut intacte i amputada,

amb les armes carregades d’odi i metralla.

segueixen amagats a les fredes trinxeres

plenes encara de sang, fang i ràbia,

plenes d’incomprensió i venjança,

plenes de por, plenes de dol, de llàgrimes.

Segueixen amagats amb els seus uniformes,

amb les seves medalles, les seves casaques.

Segueixen amagats per rieres i marjals

amb bales encastades a les costelles,

amb membres  ennegrits i gangrenats

amb visceres escampades com el temps,

les alegries, les raons...La guerra , la puta guerra...

I en la visita guiada, la Pilar que ens endolceix les paraules

que ens explica històries, enjogassadament amargada.

Ens explica i ens parla de dignitat en un celler modernista,

d’una ciutat que va salvar la vida per una cooperativa,

després d’empassar-se cent mil morts a les seves serres.

Cent mil joves, sense joventut.

Cent mil joves inoculats d’odi.

Cent mil ànimes que vaguen.

Cent mil homes bruts de sang....

LLIBRERIA LELLO

Com un mascaró de proa

d’un vaixell antic i en desús

defensen les seves lletres.

Com un cementiri de cuirs,

de lloms, de mots i tinta

observen pacientment

els clients que passegen

per un espai mig sagrat,

simplement perquè toca.

Pel senzill fet de sortir

marcat en roig intens

en un pamflet comercial

de rutes turístiques.

Contemplen embadalits

com centúries de turistes

que mai han tocat un llibre,

es fotografien perversament

per on un suposat Harry Potter

hi va posar els peus i la fantasia.

En tancar les portes de la llibreria Lello

els escriptors riuen, ploren i discuteixen

per l’espectacle dantesc i surrealista.

VAN ARRIBAR LES ORENETES

Van arribar les orenetes

i van decidir quedar-se

en aquesta tardor tant plujosa.

Es van quedar prop del finestral,

obert  i acollidorament alegre,

un paradís per qui està cansat

d’anar i tornar en migracions.

Van arribar les orenetes

i van omplir la plaça de xiscles,

de vols ràpids i quasi suïcides.

Van arribar les orenetes

i van omplir l’espai d’alegria i llibertat.

LA NOIA DELS RINXOLS l i ll

l

La noia dels rinxols

que menja sardines de llauna prop del Duero

riu i somriu de manera gratuïta i sincera.

A la radio un fado, el primer de l’estada,

a la taula olives negres, oli per sucar i vi verd.

Al fons de la petita finestra el pont de ferro

i davant, aquell somriure agradable i franc

de la noia dels rinxols que menja sense parar

sardines enllaunades en el feliç  del temps d’oci.

Ella somriu aliena a les lletres que segueixo escrivint

mentre em capbusso intrèpid  entre els seus rinxols.

2

Ha marxat la noia dels rinxols

que menja sardines.

Ara veig el riu, el pont,

les cases de colors,

la gent amb paraigües,

els tenderols i les carpes.

Tot resta més trist

en l’espai on descansa

una llauna buida i oliosa.

TARDOREJAR

Va tardorejar de sobte i un munt  de cercles

diminuts van engalanar la llera del Duero

amb centenars de milers de llàgrimes dolces.

Les fulles dels arbres van embogir de cop

formant més cercles aleatoris i caòtics.

Plovia, així de simple i tots els records

van restar molls com les sabates, els abrics

els pantalons i els paraigües que s’estrafeien

a cops de vent, tardorejant-se també a sobre.

GOTA FREDA

La lluna, semblava tant llunyana i tant propera

vista des de l’avió, com la vèiem des de casa.

Semblava tant aliena a tot, mentre a sota

la gota freda feia estralls en cada edifici

en cada camp i carretera, en cada riera.

En cada rostre, pensament i gest poc eixut .

En cada vida.

LA DARRERA FLOR

He arrencat una flor, furtada d’un jardí

i quan te l’he dut, ja havies marxat,

amb els teus somnis en bandolera

i un somriure desmenjat i trist als llavis.

M’he assegut al nostre banc del parc,

aquell dels petons robats en la foscor

per tal de contemplar el ple de la lluna

i t’he trobat a faltar en cada centímetre

en que la lluna rodolava pel cel blau.

La flor se m’ha marcit als dits tenallats

com es tenallen aquells somnis incomplerts

i he jugat a resseguir la via làctia i les osses

que dibuixaven cors bategants i sospirs.

Abans de marxar pansit tornant a casa

he plantat la flor mig morta en el jardí,

tot seguit un gos quasi tant perdut com jo

l’ha executat amb una pixarada.

ADÉU

És tot tant fàcil com girar full,

deixar enrere tots els castells de sorra

i jaure a la palla, a esperar el nou sol.

És tot tant fàcil, com seguir el camí recte,

i oblidar totes i cada una de les il·lusions

tots i cada un dels instants de plaer

tots i cada un dels somnis i anhels.

És tot tant fàcil, que és una bona merda...

LLUNY

 Acaronarem la gespa dels avantpassats,

com un dia acaronàrem el primer nadó,

i ens deixarem dur per l’aire poc oxigenat

d’una terra alta com el cel i els esperits.

Seurem tranquil·lament a contemplar

aquell estrany oratge que ens envolta

i deixarem reposar la vista en aquella Ítaca

que fa tant de temps somniàvem lliure.

Ens costarà reprendre el camí feixuc,

aquell camí de totes  les tornades lentes,

i deixarem enrere aquells instants de solitud

que quedaran impregnats per sempre

en cada un dels porus de la nostra pell.

PAPALLONA -Fotografia de Marta Vergés-

No es va posar sobre aquella flor perquè sí.

Ella, acostumada a transportar tanta bellesa,

va triar el color roig que li faltava a les ales

per tal de fascinar la vista als afamats i precisos

caçadors de papallones, sense xarxes ni presons.

JUBILACIÓ

No tornarà a navegar més

aquella barca on barquejaven

les nostres il·lusions.

Una marea massa alta

un temporal inesperat

la va ensorrar a la sorra

inhòspita i cruel dels records.

Mai mes solcarà els mars salats

i plens d’aventures idíl·liques.

No lleparà mai més les roques

que punxerudes i salades

fosquegen ombrívoles

vora els penya-segats

de totes les Ítaques possibles.

Cap dofí acaronarà la gropa,

ni cap vent tornarà a imflar

aquelles veles blanquinoses

que semblaven besar-la.

Resta ara enterrada als marjals,

exposada al sol i al joc d’infants.

La seva jubilació, és la nostra condemna.

EZ DUGU IZETARIK ASKE HAIEK GABE. -No som lliures sense ells-

Quan la ràbia, fa que els ulls se t’humitegin

tot sentint les notes tristes d’una cançó,

i res no sadolli aquell sanglot i aquell plor,

el dolor regna al teu ànim, a les teves vísceres.

Aleshores, tots els barrots de l’univers

són els teus barrots, les cadenes, les teves.

I mires al teu voltant i enyores el sol, la lluna,

els estels, els esperits, els clams, els crits,

les consignes, les creences, les idees,

i enyores, i enyores i l’enyorança et fa enyorar,

els teus, els meus, tots, i entre tots, els més valents.

I les cadenes se t’enreden al coll com un penjoll

ple de punxes, que et fereixen el coll i el crit,

i et deixes vèncer pel desànim, si el desànim vol,

i t’abandones en mans d’una justícia injusta,

d’una manera de ser i de fer poc lliure

i la ràbia retorna, una i altra vegada,

cada dia, en cada melodia, en cada nota,

en cada cançó cantada en grup en la taverna,

en cada got de sidra, de ratafia o de mistela,

en cada borratxera, o en cada pensament seré,

i les llàgrimes et traicionen un cop més

sense defallir. D’això viuen ells...

Li vaig dir a la dona: no ploris, és el que ells volen...

ESCULLERA

Sobre l’escullera de Lekeitio

desenvolupo els sentits.

L’oïda, amb l’embat constant

de les onades i el ronc del mar.

La vista, amb els núvols que dibuixen,

que desdibuixen figures aleatòries.

El tacte, amb la contundència

de les roques en les que reposo.

El gust salat de les esquitxades

en passar la llengua pels llavis.

L’olor de sal i d’algues, l’olor de vida.

I sobretot, aquest sisè sentit

que m’empeny a sentir i estimar

desmesuradament, aquest mar,

aquests instants, aquest preciós país.

IRUTZUN

Et plantes mig nu davant d’ell

desafiant, immens i fascinant

i et colpeja sense cap compassió

amb el seu cos salat i escumós,

i el  mon, giravolta com una baldufa,

el cel, l’aigua, la llum, les tenebres...

I quan sembla que recuperes la dignitat,

et torna a colpejar una paret líquida

on les algues et sobrevolen i abracen

i la vida es converteix en un joc

un joc delirant i còmic d’infants

que sempre tenen les de perdre.

AQUELLA NIT

Hem deixat de mirar de cara al vent

i hem assassinat totes les feres ferotges.

Seguim fent befa de les pobres Tereses

que han perdut irremeiablement el seny

i ja enlloc no neixen flors a cada instant...

Se’ns ha envellit poc a poc la joventut,

se’ns han marcit els ideals, les esperances.

Tinc ganes de reposar el cap ja esgotat

en aquell coixí que tant sols i xiuxiuejant

et canta cançons de bressol a l’orella,

i deixar-me endur per la nit que crema amors,

aquella nit bella, que acarona més que espanta,

que s’omple més d’estels que de tenebres,

la nit que et bressa, sense cap mena de pressa,

la que t’estima i et mima, que et sorprèn i sublima...

La resta, tota la resta, camina de gairó al precipici.

LA VEÏNA

Un bon dia, de sobte

li va donar per creure en bruixes,

bruixes dolentes que la feien malviure,

amb encanteris i beuratges inventats.

I et parlava, i et parlava i els ulls, diminuts

s’empetitien, entre sanglots  retinguts,

i es feia petita, encorbada i agressiva

com una fura enrabiada i violenta,

i perdia, pobra, el seny i la cordura

intentant fer-nos pensar que potser tenia raó...